Per molt que s'hagi erigit com a defensor de la puresa del jazz a la Terra, Wynton Marsalis no és impermeable ni al jazz modern ni a la clàssica ni a la contemporània ni al flamenc. Més enllà del debat entre tradicionalistes i moderns, el que es va poder veure dijous al Grec és probablement la millor orquestra de jazz de l'actualitat, liderada per un dels millors trompetistes de tots els temps.
Marsalis està a l'altura de Miles Davis, Chet Baker i Dizzy Gillespie, no només per la tècnica depuradíssima -les seves gravacions de música clàssica són una referència-, sinó també per un profund coneixement de la història del jazz, que aplica convincentment amb la Jazz at Lincoln Center Orchestra. El concert va començar amb l'orquestra picant de mans. Era l'inici de Big 12 , primer moviment de la suite que Marsalis va escriure per al Festival de Jazz de Vitòria. L'expectació era màxima i només una bestiola no identificada emetia un feble però constant udol que se sentia sota una maquinària de swing gairebé simfònic que Marsalis dirigia com un home més, assegut a la filera de les trompetes i sense fer més solos que la resta de músics.
Un tema del trombonista Chris Crenshaw va evidenciar encara més la vocació de conjunt de l'orquestra, que evolucionava sobre les línies obstinades i percussives del piano de Dan Nimmer mentre se sentia Marsalis cantussejar pel micròfon de la trompeta. Van seguir els ritmes llatins del tema dedicat al pintor modernista Stuart Davis i el pànic va ser majúscul quan el so va marxar en el solo de trombó amb sordina de Crenshaw. Per sort, l'ensurt tècnic va durar només uns segons.
Two-tree's adventure , del contrabaixista Carlos Henriquez, va permetre a l'orquestra esplaiar-se a ritme de mambo abans d'endinsar-se en els aires flamencs de The tree of freedom , i que continuarien en Picasso , una mena de composició cubista per a big band .
En aquest punt, el públic ja es podia morir, però va poder delectar-se encara més amb Moody's mood for love que, en una concessió al respectable, va cantar el trombonista Vincent R. Gardner. El grup encara va tenir temps per capbussar-se en l'estil contrapuntístic de Nova Orleans, actualitzat pel tractament del clarinet baix de Victor Goines i un solo a tres trombons que va sonar molt contemporani.
'Bebop' abans de la pluja
Ja fora de temps, Marsalis va tornar a sortir només amb la base rítmica i va regalar una sèrie de bisos en què, ara sí, va poder mostrar tot el seu potencial com a solista. Va començar amb un blues clàssic de dotze compassos que va desembocar en un frenètic bebop -sí, això també ho domina- que només va poder aturar una pluja que començava caure sobre els rostres somrients de la immensament feliç concurrència.
