Publicitat
Publicitat

La collita catalana del 2011

Us preocupa perdre de vista Els Amics de les Arts, que tanquen gira avui i demà al Palau? Tranquils: la collita de pop fet a casa nostra d'aquest any serà suculenta

Tot i estar adscrit a l'escena underground barcelonina, el canari establert a Barcelona Pablo Díaz-Reixa és un dels artistes amb més projecció internacional del panorama musical català. L'últim terç de l'any passat va publicar -al segell britànic Young Turks- el seu tercer disc com El Guincho, Pop negro (2010), en què abunden les influències tropicalistes i afrobeats ja presents al seu anterior treball, l'alabat Alegranza (2007), però inspirat en el so de les grans produccions discogràfiques dels setanta, vuitanta i noranta. Aquest any el sentirem en directe.

Va ser el 2009 quan van publicar Somatismes , el seu debut, així que ja toca tenir novetats del quartet que lidera Albert Girons. Tenen previst entrar a l'estudi a la primavera, així que confieu a sentir La Sentina aquest estiu. Què sentireu? Un pop de vegades emocionant i d'altres proper a la nova cançó d'autor, amb una veu personal, tant en el sentit líric com en el sonor.

El 14 de febrer es publicarà Fins que la mort ens separi , el nou disc de Mazoni, en què Jaume Pla i companyia s'allunyen del rock enèrgic d' Eufòria 5 - Esperança 0 (2009), el seu anterior treball, a favor d'un pop més melòdic i intimista. Així que quan els torneu a veure en directe, oblideu-vos dels xous rockers a què ens tenien acostumats últimament. Perquè us en feu una idea, Pla canviarà la guitarra pels teclats. Però no patiu gens ni mica: potser us agradaran encara més que abans.

Fa massa temps que no tenim nou disc dels herois mallorquins del pop intel·ligent i majoritari alhora. Des del genial greatest hits simfònic Coser i cantar (2007), enregistrat amb l'Orquestra de Bratislava, Joan Miquel Oliver, els germans Debon i companyia no treuen disc, però per trobar l'últim àlbum amb material inèdit d'Antònia Font ens hem de remuntar a Batiscako Katiuskas (2006). I cinc anys són molts anys, per molt que haguem pogut matar el cuc amb el Bombón mallorquín de l'Oliver. El disc del quintet veurà la llum al maig, si tot va bé.

Tan esperat -tot i que no durant tant de temps- com el d'Antònia Font és el nou disc de Manel. El successor del celebradíssim debut Els millors professors europeus (2008) està previst per al març i enfrontarà el quartet de Barcelona al difícil repte de fer un segon disc a l'alçada d'un primer que va convèncer tothom. La clau de l'èxit de Manel és que el pop personal del seu primer treball, que mira de reüll la cançó d'arrel, va agradar tant a la tieta com als programadors del Primavera Sound. Caldrà veure si ho aconseguiran també amb el segon.

Després de debutar amb l'EP Porter-davanter , el quartet barceloní es va estrenar de llarg a finals del 2010 amb el recomanable Missatges de l'aigua , i aquest 2011 haurà de defensar-lo en directe. El projecte que lidera Adrià Gonzàlez (ex-L'Ana és un Koala) practica un pop polit i immaculat, basat en les guitarres i la veu, hereu de la tradició independent anglosaxona i amb força traça per a les melodies enganxoses. En un partit de futbol, Samitier serien els porters d'un equip en què Mishima serien els davanters i La Brigada els defenses.

El projecte al voltant del vigatà Ernest Crusats va triomfar a finals del 2010 a l'última edició del Sona 9, el concurs maqueter de TVC i la revista Enderrock que en part va servir de plataforma als Manel. Les cançons d' El meu vaixell (2010), la seva maqueta, alternen una senzilla cançó folk despullada amb un folk-pop addictiu que, pels harmònics vocals i pel seu encert melòdic, recorda els nòrdics Kings of Convenience. No totes les cançons són rodones, però Uh! , El gelat i el tema que titula la maqueta són memorables.

Si us va agradar el Maleeixo el temps del seu anterior treball, Manual de gènere catastròfic (2008), amb què van fer el salt de l'anglès al català, Per fi pot ser demà (2011), el tercer llarg del quintet barceloní, no us decebrà. Mantenen la fórmula de pop-rock èpic, vital i infecciós, i compten amb la producció de Ricky Falkner -part dels heroics Standstill i productor estrella- i amb col·laboracions de Pau Vallvé i Jordi Lanuza (Inspira). L'èxit hauria de ser matemàtic.

Les cançons de Vol i dol , el seu segon treball, publicat l'últim trimestre del 2010, ja no són ni tan dolces, ni tan amables, ni tan innocents com les del seu debut, I les sargantanes al sol (2009). Però és que Joan Pons, El Petit de Cal Eril, s'ha fet gran. Més adult, més complex i a estones proper al rock progressiu dels setanta, Vol i dol és també un treball menys immediat que el seu predecessor, però ple de cançons rodones, com la tristíssima Dol , el duet amb Roger Mas, Decapitació II o Busca i captura . Va ser un dels triomfadors de l'últim Primavera Club, l'edició d'hivern del Primavera Sound, i és que el seu directe, ple d'improvisació i llibertat, pot ser màgic.

L'home abans conegut com Estanislau Verdet aposta ara pel seu projecte personal sense voler fer concessions al gran públic. El públic, si és llest, apreciarà 2010, el seu nou disc, de producció exquisida i molt hàbil en l'ús de l'emoció. L'única pega és que en cantar recorda massa els britànics Radiohead, però això a Vallvé ja li està bé. El seu directe, en un trio que compta amb Maria Coma, és rodó.

Més continguts de