Publicitat
Publicitat

Ramon Lapiedra i Civera: "La hipòtesi de Déu no resol cap problema intel·lectual"

Perfil Ramon Lapiedra i Civera (Almenara, 1940) viu a cavall entre València i la casa de camp que té a Alcossebre (Baix Maestrat). De tracte afable i vocabulari ple de matisos, recorda sense acritud els atacs que va rebre de la dreta i el blaverisme quan va ser rector de la Universitat de València (1984-1994). Va contribuir decisivament a introduir el valencià a les aules i encara és un dels divulgadors científics més importants en llengua catalana.

Què hi pinta l'ésser humà a l'univers?

En el cosmos som absolutament irrellevants.

I com es porta aquesta condició d'irrellevància?

Jo sóc un xiquet del franquisme, vaig rebre educació religiosa, i això que a molta gent dóna seguretat a mi em torturava. Jo volia creure. Un xiquet vol creure que hi ha alguna cosa després de la mort. La primera feina que tenia al matí d'adolescent era muntar tota la paradeta de Déu perquè durant la nit se m'havia desmuntat.

Què li suscita la idea de Déu a un físic teòric?

Em suscita una necessitat immensa de l'ésser humà de consolar-se, atès que la vida humana és molt sovint dramàtica i de vegades fins i tot tràgica. Estem sotmesos a moltes pèrdues que es van acumulant, i tot això és difícil d'encarar.

Vostè hi creu?

Anava a dir que sóc agnòstic però no diria la veritat. La meua convicció profunda és que no hi ha Déu. La hipòtesi de Déu no soluciona cap problema intel·lectual, però pot ajudar molta gent a viure. Però pots viure igual de bé com si existira Déu sense creure-hi.

Com arriba a aquesta conclusió un jove que neix l'any 40 en un poblet valencià?

Als 19 anys vaig tenir una conversa amb un company d'habitació que em deia que això de l'infern no s'ho podia creure ningú. I jo li ho vaig defensar amb arguments, que devien ser sofismes, naturalment. Quan es va acabar la conversa em vaig quedar assegut en una butaca a la penombra, i jo mateix em vaig dir: això no pot ser. Com hi pot haver un Déu absolutament misericordiós que agafa gent que ha pecat i la porta al foc etern? No a una presó durant cent anys, sinó al foc etern! Això és una animalada! Per a mi va significar una sensació penosíssima. Me'n vaig anar a dormir pensant que al matí tot hauria estat un malson i que tornaria a creure, però no va ser així.

Es pot ser científic i creure en Déu?

Sí, però els científics creients són molts menys que la mitjana de la població. Això és així.

Vostè també és un humanista...

Amb el negoci de la religió passa una cosa. Hi ha persones que són incapaces de fonamentar els valors ètics en una immanència, en un humanisme. I senten que si deixen de creure en Déu tot els estarà permès, com diu un conegut personatge de Dosto-ievski. Però a veure, per dir que l'extermini dels jueus està malament, que és un crim horrorós, jo no necessite que ningú m'ho garantisca. Ho experimente com una aberració i vull fer-ho meu.

¿El frustra el pes que tenen les religions avui dia?

De tota manera, açò no és l'Edat Mitjana. Ni l'Occident europeu és com les societats en què el fonamentalisme religiós, musulmà i no musulmà, ho ocupa tot. Des d'aquest punt de vista, s'han fet molts progressos, però també es demostra que els canvis culturals són molt lents comparats amb la vida d'una persona. I això no és difícil de comprendre. La nostra plasticitat de cara als avenços tecnològics és gran. Es pot aprendre a utilitzar un ordinador als 54 anys, com em va passar a mi, tot i que no serà mai el mateix que algú que l'ha tingut des de menut. Aqueixa plasticitat, però, quan fa referència als valors i a les pautes bàsiques de la conducta humana, és molt més reduïda.

Parlant de plasticitat, jo puc entendre la física de Newton, però Einstein és molt més complicat...

El que passa és que abans d'Einstein el que deia la física no es contradeia amb el món quotidià. Einstein diu coses que no s'entenen perquè tracta d'un món físic que no està a l'abast de la nostra experiència. Com a humans tenim la tendència a generalitzar, i el que veiem no és aplicable a la matèria quan aquesta viatja a la velocitat de la llum, per exemple. Aquest xoc encara és més violent quan parlem de mecànica quàntica.

Vostè precisament va escriure un llibre titulat Els dèficits de la realitat i la creació del món . Això són paraules majors, no?

Sí, no és qualsevol cosa. Una de les raons per les quals la teoria de la relativitat juntament amb la teoria de la mecànica quàntica són tan contraintuïtives és que, d'acord amb els experiments, afirmen que no hi ha prou realitat darrere d'allò que s'esdevé.

M'ho pot explicar, això?

En el procés d'observar, i concretament en el procés de mesurar, el científic crea una part de la realitat. I dic crea, no produeix. Epistemològicament, si es produeix és perquè hi ha uns antecedents. En canvi, si es crea és que no hi ha prou antecedents per a predir el que passarà. Aquests són els dèficits de la realitat. No és que no hi haja realitat en el món quàntic, sinó que no n'hi ha prou per a donar-hi compte.

¿Això vol dir que no podem conèixer la veritat de les coses?

No és exactament això.

Però diu que no podem conèixer la realitat al 100%.

Mecànica quàntica i experiència estan en contradicció amb el realisme local. No hi ha prou realitat que estiga en consonància amb les exigències de la relativitat especial i la mecànica quàntica. No hi ha prou realitat de la que no viole el principi que no pots transmetre informació a velocitats superiors a la de la llum. Però ¿qui s'atreveix a dir que la teoria de la relativitat especial és una teoria falsa? Està d'acord amb l'experiència sobre la base de milers d'experiments que es fan cada dia en els acceleradors de partícules.

Recentment un experiment va refutar Einstein, però era un error.

Parlant amb un col·lega ja ens semblava molt estrany i ell, amb sentit comú, em va dir, citant el cas de l'explosió d'una estrella supernova: això és que s'han equivocat. I tenia raó.

Hi ha una altra realitat que també li deu produir neguit: la realitat valenciana.

Sí, i d'alguna manera el més terrible no ha estat que haguem tingut uns governs corruptes, sinó que no ha estat imposat per la força, s'ha guanyat a les urnes i s'ha revalidat. Es pot dir que han fet trampa, i només cal mirar Canal 9, però al capdavall l'últim responsable és el votant.

Vostè va ser molt atacat per la dreta quan era rector de la Universitat de València.

El que més mal els feia era que volíem fer la universitat també en valencià. I això per a persones que havien abandonat la llengua i parlaven en castellà amb dificultat als seus fills els resultava molt violent pel fet d'adonar-se que potser s'havien equivocat fent una renúncia tan gratuïta.

Vostè, a més, feia ciència en català i no jocs florals.

Recorde un dia que anava amb Fuster en cotxe quan feia poc que havia guanyat la seua càtedra. I em va dir: "M'ha arribat la nòmina en valencià, això vol dir molt". No li havia arribat un llibre de poemes o una novel·la, sinó una cosa tan quotidiana com una nòmina, sense cap traducció en castellà.

I vostè com va descobrir la llengua?

A París uns amics em van deixar La pell de brau , de Salvador Espriu, on hi ha un vers en què algú "guaita per la finestra", i em vaig sentir transportat 20 anys enrere quan una tia que vivia a casa nostra sempre "guaitava pel finestró". I vaig sentir que si es perdia allò es perdia una cosa bona, una cosa bonica.

Més continguts de