Publicitat
Publicitat

“Tot va molt ràpid i estem perdent la capacitat de reflexionar”

Els periodistes Ramón Lobo i Mikel Ayestaran, dues veus autoritzades del periodisme de guerra s’apleguen per reflexionar sobre el món i la professió

Síria, l’Iraq, l’Afganistan, Ucraïna, l’Àfrica subsahariana... Cada dia sembla com si hagués de ser més difícil entendre les notícies que ens arriben d’arreu del planeta. Els periodistes en tenim bona part de la responsabilitat i, per això, el col·lectiu 5W aposta pel que bateja com les “cròniques de llarga distància”. És en aquest marc que Ramón Lobo (Lagunillas, Veneçuela, 1955) i Mikel Ayestaran (Beasain, Euskadi, 1975) converteixen un diàleg entre ells en un petit manual per entendre el món.

Després de llegir el vostre manual, s’entén millor el món?

Ramón Lobo: Dir que és un manual és molt ambiciós, però sí que crec que donem context per entendre les notícies del dia a dia. Si aconseguim això, ja estarà bé.

Mikel Ayestaran: A més, té el valor que dues persones que hem estat allà i ho hem vist expliquem el que hem viscut, fugint d’una gran anàlisi geopolítica.

El retrat que en surt del planeta no és gaire esperançador.

M.A.: Al Pròxim Orient des que va començar la guerra contra el terror [declarada per George Bush el 2001] la situació és cada cop més horrible, mirant les xifres. Amb un agreujant: ja no és només un conflicte regional sinó que hi ha grups i circumstàncies que fan que l’amenaça sigui global. L’Estat Islàmic, com abans ho era Al-Qaida, és ara una amenaça global. És un salt qualitatiu.

R.L.: El problema és l’espècie, i els bons eren els neandertals, que van viure 200.000 anys i no van canviar pràcticament res [riu]. Els Homo sapiens hi som des de fa 34.000 anys i estem destruint el planeta. Així és que com més pessimistes siguem, més fàcil serà que l’encertem. Els periodistes i els polítics tendim a veure la realitat en períodes molt curts i la història es mou a llarg termini. Mai veiem el mar de fons, només la superfície, l’espectacle. Tot va molt ràpid i estem perdent la capacitat de reflexionar.

Al llibre expliqueu que en política internacional hi ha molt de teatre, s’adopten decisions que no hi ha ni voluntat ni capacitat d’aplicar…

R.L.: Els polítics sempre han mentit i la nostra feina consisteix a no creure el que diuen. Però com que tot s’ha precaritzat, va molt de pressa, és un copy-paste … Això ens porta a l’època de la postveritat. Els polítics, però també els periodistes, ens movem en una bombolla, som nosaltres els que estem fora de la realitat, no la gent. Per això no entenem les raons del resultat de Trump o el suport a Le Pen. Hem deixat de sortir al carrer a preguntar i a escoltar la gent.

Què ha canviat entre les guerres d’ahir i les d’avui?

R.L.: El que ha canviat per als periodistes és la manera de treballar. Hem perdut intimitat. Un periodista era en una guerra i no hi havia manera de localitzar-lo. Ara no pots dir que necessites tres dies per fer una història, no pots no contestar ni cinc minuts.

M.A.: Han nascut les guerres irregulars: abans era més clar qui eren les parts en conflicte, ara és molt més difícil i les guerres de l’Iraq o Síria en són bons exemples. Al final són països transformats en taulers de joc perquè les grans potències llimin les seves diferències.

R.L.: Però és que, a més, fins al 2003 els periodistes eren ben rebuts per la part dèbil: Bòsnia n’és un exemple clar. El 2003, a l’Iraq, ja hi ha internet, televisions via satèl·lit i els periodistes no som necessaris, esdevenim espies. No hi ha tanta llibertat per moure’t i la informació acaba sent patrocinada per un bàndol.

Quin pot ser el rol dels EUA de Donald Trump al Pròxim Orient?

M.A.: No saben res, tot és possible. El que queda clar és que s’enfortirà molt el vincle amb Israel. La prova de foc serà l’acord amb l’Iran: si els israelians tenen més pes que fins ara en l’administració nord-americana, perilla de manera clara. Si es consuma l’eufòria d’aquests dies a Israel i es vol modificar el pacte, els iranians no ho acceptaran.

R.L.: En clau internacional, és molt difícil que Trump sigui pitjor que George W. Bush. Si a Síria Trump s’alinea amb Putin, com diuen que farà, en sortirà reforçat Baixar al-Assad. Fins ara Putin és l’únic que sabia el que volia fer a Síria, els EUA no, ja que sobre el terreny no sabien qui eren els seus aliats.

Com heu vist la crisi de refugiats?

R.L.: Amb els refugiats hi ha un rerefons d’islamofòbia i de desconeixement i por a l’altre. Això en una Europa que no sap gaire bé què és, que no reacciona al Brexit, que no reacciona a Trump... Els refugiats eren una última oportunitat per dir què vol ser Europa en el futur.

M.A.: L’impacte mediàtic s’ha acabat i no s’ha aconseguit decantar les autoritats cap a unes polítiques fermes d’acollida. Realment, el paper de la premsa com a poder fàctic ha quedat en entredit.

¿Tornaríeu a ser periodistes en una altra vida?

R.L.: No se m’acut cap professió millor si t’agrada explicar històries, escoltar la gent. Per a mi ha sigut un aprenentatge, no només professional sinó personal. M’ha permès un creixement que no hauria aconseguit amb cap altra professió.

M.A.: Jo ho tornaria a fer. Ara visc al Pròxim Orient perquè és on hi ha feina, m’agrada, però és un lloc complex. En el meu cas, el periodisme ha canviat la meva vida i la de la meva família, que ha vingut amb mi. I ho estem disfrutant tots.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT