Publicitat
Publicitat

“Al cap i a la fi, els aliments són medicines”

Ramon Mampel és el secretari general de la Unió de Llauradors i Ramaders des del 2010

Ramon Mampel és, sobretot, un romàntic. Tot i que el seu posat hieràtic i la seva veu rocallosa contradiuen el cànon de la delicadesa sentimental, aquest llaurador de Traiguera (Baix Maestrat), nascut el 1952, lluita des de fa dècades per salvaguardar dos patrimonis. El primer es pot palpar: el paisatge, els cultius i, sobretot, els habitants del món rural. El segon és més eteri: el llegat d’uns oficis i unes tradicions que el temps i la indiferència semblen decidits a esborrar. En una època de fascinació cosmopolita, on tothom sembla voler viure a les mateixes tres o quatre ciutats del món, Mampel es manté fidel al seu compromís de custodiar el territori.

Ha sol·licitat a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que recopili tot el vocabulari vinculat al món rural. Per què?

Perquè em doldria molt que perdérem tot el llenguatge sobre els treballs amb els animals, els apers i els cultius. Amb ell se’n va una certa filosofia de vida. I també, potser, alguns valors. Forma part del nostre patrimoni i caldria conservar-ho. Potser seria per a gent minoritària, però tindríem un tresor guardat.

Què perdem amb la desaparició del món rural?

Un exemple. Abans es feia el vi a casa i, un cop acabat, es treia a la venda i es col·locava un ram de romaní penjat al balcó. Eixe ram indicava que hi havia una bota de vi a la venda. La cosa interessant és que mentre un veí estava venent el seu vi, ningú treia una altra bota. Era una qüestió de solidaritat perquè eren èpoques de subsistència. Avui ens hem individualitzat, primer perquè ens ho han enfocat així, i després perquè nosaltres també ho hem acceptat. Crec que hem caigut en la trampa, i en la trampa ens trobem.

¿Per evitar que el món rural es perdi, quin hauria de ser el model d’agricultura i ramaderia? ¿Més aviat innovació, marca i exportació, o potser producte de proximitat i ecològic?

Hem de buscar cultius de molta qualitat i treballar la cultura de les sensacions i els sabors. Si aconseguim explicar que un producte s’està conreant al territori, que prové d’una varietat autòctona i que té un sabor diferenciat, tot plegat s’ha de notar. Hem d’aliar-nos amb els consumidors, els gastrònoms i la medicina, perquè al cap i a la fi els aliments són medicines. Hi ha estudis que ens expliquen que l’alimentació mediterrània ens ha proporcionat una salut més bona, uns altres que ens diuen que la fruita seca és beneficiosa. Si ho tenim, ¿per què no ho venem també com a salut? I, és clar, recuperar el producte de temporada. Al gener som capaços de buscar cireres de Xile, quan a l’abril en tenim ací. El consumidor ha de ser un aliat nostre i no un enemic. Ha de valorar la seguretat alimentària. Necessitem que comence a mirar les etiquetes.

En uns altres països es té aquesta mentalitat?

A Itàlia tothom sap d’on prové i a quina varietat pertany l’oli, el vi i el formatge, però això els ha costat anys. Això sí, a Itàlia la gran distribució no està tan instaurada. Hi ha molta tenda menuda que treballa amb productes locals. Nosaltres hem perdut la vinculació amb tots aquests productes i ara només anem a la cultura del preu, que és la que ens ha imposat la gran distribució, i que ha fet que ja no ens importe on va o d’on ve el producte, i sense importar-nos que els llauradors i ramaders que treballen ací estiguen mantenint un territori i creant llocs de treball directes i indirectes.

El turisme rural és una altra font d’ingressos que està creixent. ¿Si la sumem a l’agricultura, creu que serà suficient?

Hi ha una frase que ho diu clar: “Si el món rural fora negoci estaria ple d’empreses”. I avui no en tenim. Hem d’aprofitar tot el patrimoni de què disposem, com les oliveres mil·lenàries, la pedra en sec, les pintures rupestres, l’arquitectura romana i les ermites. Hem d’articular-lo amb unes rutes per ensenyar-ho amb tota la dignitat i vincular-ho a la gastronomia. Així podrem aconseguir que els comerços dels municipis d’interior es beneficien i així podrem mantenir la gent assentada, perquè si ens n’anem dels pobles crearem dos problemes: un de despoblament i un altre de massificació a les ciutats i zones urbanes.

Les comarques castellonenques han gaudit, tradicionalment, d’una relació més pròxima amb Catalunya que la que han tingut altres parts del País Valencià. Es manté?

Visc a onze quilòmetres del límit amb Tarragona i la nostra zona comercial més important és la que té Tortosa com a nucli principal. Per a nosaltres és una zona geogràfica natural i hem viscut aquest nexe d’unió com a cosa normal. Com diu la cançó del grup de l’Ebre Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, “les mateixes oliveres i els mateixos garrofers”. Compartim elements de cultura popular com la jota i uns altres com el bisbat. El que s’ha fet des de la ciutat de València no és seriós. Hem de veure la forma com ens anem acostant. Per ara, la part comercial ja funciona bastant bé.

Més continguts de