Ricard Planiol: “Som campions del món, però ens ho hem de pagar tot”

Ricard Planiol (Santa Coloma de Farners, 1969) fa molts anys que està vinculat al món del patinatge artístic, i d’ençà que va descobrir els grups de xou grans, el CPA Olot no ha deixat de guanyar. Aquest 2016 l’encaren amb el repte d’aconseguir igualar els èxits del 2015, amb la intenció de sumar el desè or al Mundial, el quart seguit. De moment, ja s’han imposat en el campionat territorial de Girona i el de Catalunya.

9 ors en el Mundial, a més de 2 plates i 1 bronze. Es diu aviat!

I tant, però costa de guanyar! Sempre es diu que el més difícil no és arribar, sinó mantenir-se, ja que t’acabes posant el llistó molt alt. Hem tingut molt bones idees, les patinadores han respost molt bé a la pista i entre tots hem aconseguit mantenir aquest nivell.

Sou la referència!

En el món del patinatge, Itàlia és el referent mundial gairebé en totes les modalitats, però en la categoria de grups grans de xou nosaltres no els deixem passar! [Riu.] Ara som els referents, sempre ens trobem que la gent està pendent del treball que comencem a principi de temporada.

La majoria dels vostres rivals són catalans! El Masnou, Reus...

Aquesta modalitat no es practicava aquí... Catalunya va ser la primera que es va interessar pels grups de xou a finals dels anys 90. Dos anys més tard s’hi van posar altres països, però en l’àmbit estatal totes les places han sigut catalanes.

Com se us acut des d’Olot crear un grup de xou quan ningú en tenia?

Va ser una mica per casualitat! [Riu.] Nosaltres apostem molt pel festival de final de curs i això feia que treballéssim molt el tema espectacle, com el que veiem a la tele sobre gel. Quan vam veure el tema dels grups de xou ens vam adonar que era molt similar al que fèiem als festivals i va ser adaptar-nos a un reglament i uns elements que cal fer. Vam treballar fort i els resultats han anat sortint per si sols.

El 2016 busqueu el 10è títol mundial. És pressió extra?

Seria bastant rodó, oi? És un número molt maco! Però anem pas a pas. L’objectiu és repetir els títols que vam aconseguir l’any passat, i mantenir-nos a dalt de tot. Però fins que no veus els treballs de la resta de rivals, pots creure en el teu treball però amb això no n’hi ha prou!

En què consisteix el treball amb què lluiteu aquest any?

La coreografia es diu Treu-me d’aquí i és com un crit d’auxili a la gent.

Quan cal començar a entrenar una coreografia com aquesta?

Normalment, un any abans d’estrenar-la. És a dir, a mitjans de gener vam estrenar la nova coreografia en el campionat territorial i jo ja començo a treballar en el de l’any vinent. Quan la gent descobreix el nou treball, jo ja fa un any que hi treballo! La primera feina la faig jo: penso el tema, busco la música, desenvolupo la idea, faig tot el treball coreogràfic, el vestuari, l’atrezzo... Quan tornem de l’Europeu, comencem a treballar a la pista amb la nova coreografia. Després ja és feina de la meva ajudant, l’Esther Fàbrega, que és qui treballa amb les patinadores a la pista.

I les idees, com t’arriben?

T’hi has de trencar les banyes! A mi m’arriba la inspiració a través d’una imatge, un anunci, un llibre, una paraula, una música... qualsevol cosa! No t’imagines la idea en el moment que veus aquella imatge, però allò et va donant voltes al cap fins que t’arriba la idea que acabaràs creant. Per exemple, per crear Sobreviure, vaig començar a rumiar-hi perquè conduint vaig veure una imatge en un cotxe d’un peix amb unes dents de tauró. I d’allà va nèixer Sobreviure, que no té res a veure amb els peixos, però sí amb la llei del més fort. Han de ser coreografies que deixin clara la idea en tan sols cinc minuts, així que com més senzill millor.

Què té Olot que tot i el relleu de patinadores l’equip segueix guanyant títols internacionals?

Estem ben organitzats i treballem amb temps. Tenim un equip tècnic i de patinadores molt involucrat, a més d’una junta directiva que fa que tot rutlli. A Olot, això dels grups de xou tothom sap que no ens ho podem agafar de qualsevol manera, no hi anem a passar l’estona i a passar-nos-ho bé, cal agafar-s’ho seriosament, no donar qualsevol cosa per bona. Però és que a més la ciutat també ens dóna suport: ja fa anys que els comerciants ens ajuden econòmicament per fer els desplaçaments, i això és d’agrair.

Sou professionals en alguns sentits però amateurs en alguns altres... res de salaris!

Totalment! Elles paguen la seva quota mensual, s’han de pagar el vestuari... som campions del món, però ens ho paguem tot! Aquest tipus de competició és a nivell de clubs, no és una selecció espanyola, i la federació espanyola no ens dóna ni un duro! Aquest esport és més amateur que professional, tot i que hem d’actuar com si fóssim professionals. L’elecció d’aquest esport és una passió, elles trien fer patinatge, fer un esport que realment els hi agrada. I si a sobre pots arribar a competir a nivell internacional, i amb aquests èxits... Tot porta molt sacrifici, però les vivències que hem tingut valen la pena.