Rob Hopkins: "Tots tenim més poder del que pensem per canviar el món"

Activista i fundador de Transition, fa més de 10 anys que Rob Hopkins promou les 'transition towns', ciutats que evolucionen cap a un sistema de vida menys dependent del petroli, cap a una resiliència contra el canvi climàtic. N'és l’impulsor mundial i el principal defensor: no viatja en avió

El pare de les transition towns (ciutats en transició) va ser aquest cap de setmana passat a Mallorca per participar en les jornades d’Educació per la Vida. Des de fa 12 anys, aquestes trobades reuneixen experts mundials i més de mig centenar d’educadors per difondre experiències pioneres en nou sistemes educatius que afavoreixen “l’art de viure i de conviure”, segons Guillem Ferrer, l’activista que és al capdavant de l’organització. Enguany, Rob Hopkins (Chiswick, Londres, 1968) n’ha estat un dels ponents. Va arribar a l’illa en vaixell per parlar del moviment Transition, que va impulsar el 2005 a Kinsale (Irlanda) i just un any després a Totnes (Anglaterra), on està instal·lat des de llavors. En pocs anys, Totnes s’ha convertit en un referent mundial de les transition towns, ciutats que segueixen unes estratègies de transició d’una economia dependent del petroli a un futur sostenible.

Ha arribat i se’n torna en vaixell i ha travessat mig Europa per estar dos dies a Mallorca. No vola, vostè?

Fa deu anys que vaig deixar de viatjar en avió per coherència. No es pot anar en avió a parlar de canvi climàtic i de la necessitat urgent de reduir el consum i la producció de petroli. Fa uns anys em van donar un dels premis d’una important organització de San Francisco en favor de la lluita contra el canvi climàtic. Em van trucar per convidar-me a recollir-lo i quan els vaig dir que no viatjo en avió es van estranyar. Després d’explicar-los els motius, van decidir que farien el lliurament de tots els premis per Skype. Em consta que la resta de premiats es van sentir fastiguejats: pensaven passar una setmana a San Francisco amb les despeses pagades [riu].

Deixi’m dubtar que pugui tenir seguiment aquesta renúncia a viatjar en avió, després que l’avió ens hagi fet guanyar tanta mobilitat.

Si volem sobreviure, no tenim cap més opció. Ho haurem de fer, tant si volem com si no. Els científics ens alerten dia sí dia també des de fa més d’una dècada: si passem els dos graus d’augment de temperatura el canvi climàtic durà conseqüències devastadores per a les nostres vides. Així que no podem contribuir a produir més emissions. Insisteixo, ho haurem de fer. És més, jo prefereixo pensar “Fem-ho”, i ho dic així, convençut que si ho fem ens estarem encaminant cap a una manera de viure millor. No anem contra res, sinó que remem cap a una vida millor. Això és el que fan les transition towns, amb resultats immediats de millora de la qualitat de vida.

No ens negarà que hi ha interessos molt poderosos en contra d’aquest canvi de vida.

Les comunitats que estan fent aquesta transició saben que tenen un poder enorme, entre moltes altres coses perquè ho comparteixen amb altres comunitats, perquè cada dia són més i perquè actuen d’una manera positiva que és molt encomanadissa. Sense anar més lluny, el meu poble, Totnes, s’ha convertit en pocs anys en un referent d’influència mundial. Els ciutadans tenim més poder del que pensem per canviar el món. Transition no és una teoria intel·lectual, sinó un moviment pragmàtic present en més de 50 països, amb unes 1.400 transition towns registrades, però segurament n’hi ha moltes més perquè són decisions i accions que s’emprenen de manera autònoma.

¿Ens pot resumir què ha de fer una comunitat, un poble o una ciutat per convertir-se en una transition town ?

És recomanable ser un grup de persones com més variat millor, representatiu de la societat, amb el convenciment que ho poden començar l’endemà. No necessiten cap permís ni cap tràmit per fer-ho. A Totnes vam fer un pla local, i per començar vam estudiar la despesa que es feia en qüestions bàsiques com l’electricitat o el menjar. Sembla mentida, però aquestes dades del menjar cap ajuntament les coneix. Ens vam trobar que Totnes havia gastat 30 milions de lliures en un any, dels quals 22 milions s’havien gastat en cadenes de supermercats. També a Bristol es va fer aquest estudi, i el 93% de la despesa de menjar es feia en supermercats. Llavors vam pensar que només que el 10% de la despesa servís per donar suport al comerç i la producció locals, a Totnes tindríem més de dos milions de lliures que revertirien en el poble. Miri, a la gent potser tant li fa el canvi climàtic, però si els dius que dos milions de lliures s’invertiran al poble, de cop se senten atrets.

Totnes i Bristol tenen una moneda local. Quin és l’objectiu?

El Bristol pound o el Totnes pound, com altres ciutats que també l’han implantada, serveixen per pagar al comerç local, per donar suport al comerç local, per pagar els serveis locals com l’autobús i fins i tot alguns impostos. Són diners que es queden al poble, que afavoreixen la feina i l’economia locals. Una vegada, un banquer ens va dir que això de la moneda local no feia més que complicar-li la vida. “D’això es tracta”, li vaig contestar. Els habitants de les transition towns sabem que tenim més control sobre el nostre futur. S’han generat nous negocis, hi ha grans projectes educatius i agroalimentaris i fins i tot s’ha incrementat el turisme. Transition és un moviment de desenvolupament econòmic. No és cap utopia.