Roger Mas: “Als que ara en tenim 40 ens ha costat molt veure que les coses van de debò”

Com estàs?

Com amb ressaca, diguéssim. Acabo de publicar El dolor de la bellesa, i després de 20 anys d’explicar-me a través de la poètica a les cançons, ara explico l’univers que hi ha al voltant de les meves cançons, però també anècdotes divertides, que és una cosa que a les cançons jo no he sabut fer mai. L’humor que m’interessa és el que et fa d’escut, el que et permet una distància per sobreviure.

Sobreviure a què?

Amb l’edat anem definint una identitat més clara de cara als altres. Sempre som nosaltres, no mentim, però som una suma de coses diferents, i la gestió de la pròpia identitat és una cosa difícil, sempre hi ha una batalla entre el jo i el nosaltres. El Vázquez Montalbán deia que el Pau Riba i el Sisa van ser els primers cantautors que tenien el què hi pinto jo aquí com a tema principal, més que parlar d’una col·lectivitat, de què fem nosaltres aquí. I això és el que m’interessa, el meu lloc com a individu en aquesta societat, més que no pas la lluita de grups.

I has arribat a alguna conclusió?

No sé què hi pinto, però crec que la meva obligació en aquesta vall de llàgrimes, que diria Verdaguer, és ser feliç, que és prou difícil. Ser feliç en el sentit d’aconseguir els nostres somnis de tot tipus, perquè això és el que et manté viu i et fa llevar cada matí. Les ganes d’acabar una cosa que veus que no acabes d’entendre, el misteri de fer coses perquè no saps com acabaran. Jo, potser per la feina que faig, reivindico la rutina, l’estat ordinari de consciència del dia a dia, en què el nostre consum d’energia emocional baixa perquè fem coses que no ens requereixen un esforç anímic. La felicitat és perseguir el somni, però la consecució de les coses no és el que et fa feliç, és el viatge... [riu] a Ítaca.

No hi deu haver conversa entre catalans que no acabi parlant d’Ítaca.

És que el més important és el camí. I per caminar cal tenir una direcció. Per a mi és una salvació almenys saber que tinc una vocació professional.

A El dolor de la bellesa expliques que fent un cafè en un bar de Solsona, escoltant els que jugaven a la botifarra, et vas adonar que allò et sonava exòtic, i vas decidir deixar Barcelona i enfilar Llobregat i Cardener amunt.

Barcelona té una cosa fantàstica, que és que tu et pots sentir barceloní sense deixar de ser solsoní. Barcelona és la meva capital i per tant és des d’on es projecten les coses, i no m’hi sento gens foraster.

Fa relativament poc que vas fer 40 anys. Com va l’experiència?

Potser s’escau que la meva generació ha tingut una adolescència llarguíssima...

Quan vas acabar l’adolescència?

Als 34, que és quan va néixer la meva primera criatura. Quan un esdevé pare passen coses que no es poden negociar. I quan s’ajunta això i tenir 40 anys, veus que si abans tot era futur i present, de cop i volta comences a portar una motxilla que no és que siguin records, sinó que t’has anat definint. I a mi definir-me m’ofega molt, necessito sentir que puc volar i escapar-me en tot moment. Veig que jo mateix ja m’he anat definint i no m’agrada. No m’agrada veure que amb l’edat, inevitablement, ja he triat. Vejam, el que has triat cada cop ho fas millor, i ho assoleixes com una maduresa professional, que és molt gratificant. Jo, ara, quan em poso a cantar, pateixo poc i la lletra i la música agafen protagonisme, perquè tota la resta ja ho tens més controlat. Però, en canvi, hi ha altres coses que t’havia fet il·lusió fer-les a la vida i esclar, cada cop és més difícil dedicar-t’hi. I, a més, els 40 també són una època en què has de lluitar molt, per mantenir la posició, per la cadira.

Amb qui competeixes? ¿Amb altres cantautors?

Amb tothom. Tots estem competint als 40. El Sisa diu que som lleons, perquè sentim que és l’època que hem d’aconseguir el que havíem vingut aquí a aconseguir, i un ja té la sensació que ja no pot triar -que és mentida-. I no és deixar de ser jove, és deixar de ser un nen. La crisi dels 40 no sé què era abans, però ara és deixar de ser un nen, un adolescent, adonar-se que això va de debò. I sembla que no, però a la meva generació ens ha costat molt adonar-nos que les coses van seriosament.

Per què?

Perquè vam tenir una infància fantàstica, es venia de 40 anys de franquisme. Jo vaig néixer el 75, i a nosaltres ens han criat uns pares, uns mestres, uns periodistes, que tenien il·lusió. I ara vivim una època de lluita, de confusió, de dificultats en tots els sentits, tot i que les coses van prou bé, i si sempre que anessin malament anessin així ja hi firmaríem...

Torno enrere, a la definició dels 40 anys. Què és el que no t’agrada de la definició de Roger Mas?

M’he anat acomodant. Hi ha tipus de cançons i maneres de cantar-les que el públic em va deixant clar que no li agraden tant. Volen que jo sigui un cantautor tranquil i que no faci experiments amb la guitarra elèctrica, ni que intenti posar-me rockero.

I això no és una limitació?

No, jo crec que el públic és intel·ligent, i em diu que no cal que perdi el temps en això perquè no hi arribaré.

Dues filles. Tenies vocació de pare?

N’he tingut sempre, i veig que el més important és estimar i que equivocar-se no és tan greu. El destí hi té molt a dir. Un dia, els fills esdevindran persones totalment independents que tindran maneres de suplir qualsevol error.

Tu no ets gens tremendista.

Parlant així no. Sol a casa, cansat i al vespre ja és horrorós. Sembla que encara no he entès que quan un ha fet un dia llarg de feina, i està cansat, no ha de pensar en els problemes, perquè és llavors quan és tremendista. En els problemes s’hi ha de pensar de bon matí, que és quan tot es veu d’un altre color.

¿Encara penses en la italiana que vas conèixer a Canterbury als 16 anys?

És que... és la meva dona! No me l’he tret mai del cap, no? Estàvem estudiant anglès. Sí, misteris d’aquests... Teníem 16 anys, després vam estar 7 anys sense veure’ns, va ser un idil·li adolescent de 13 dies... i 7 anys d’incomunicació.

Ni una carta, ni res?

Res. Ens vam retrobar al cap de 7 anys i va ser amor a primera vista. Ella tenia uns amics de la seva família de Vilafranca i anaven a visitar-los. I vam quedar per trobar-nos i... el dia que ens vam trobar ja no ens vam deixar. L’adolescència va ser una recerca de l’amor absolut i de l’absolut en general, això és una cosa que he de solucionar, perquè si vas per la vida buscant l’absolut et fotràs una nata.

I durant els 7 anys hi vas pensar?

Sí, és que jo vaig intentar contactar amb ella. Però ella és una persona molt més clara, no sé com dir-ho, ella entén les coses. O sigui: si tu ets aquí, i jo soc allà, i tenim 16 anys, no cal que ens fem ballar el cap, perquè quin sentit tindrà?

I tu continues buscant absoluts?

No. Bé... Continuo treballant per no buscar-los tant, però, com deia el Francesc Pujols, l’existència aquesta és una escala de la vida on a baix de tot som tot matèria, que és una pedra, i al cinquè graó hi ha un àngel, que és tot esperit, i els humans som al penúltim graó de l’escala de la vida, som gairebé tot esperit, però encara tenim una mica de matèria. Per això ens meravellem amb la natura, i tenim criatures... De tant en tant et mires la família i no t’ho creus, és una cosa que és tan normal però tan extraordinària... I és preciós això.

Hi ha un fan teu de 26 anys que m’ha demanat que et pregunti com t’ho fas perquè els poemes de Verdaguer semblin lletres de cançons.

És que Verdaguer escrivia cançons. El Llach deia que molts poemes ja porten una música. La de Verdaguer és tremenda. Verdaguer va ser capaç d’escriure tot tipus de poesia amb un llenguatge que qualsevol analfabet de la seva època podia entendre pràcticament en la seva totalitat. Tots els autors tenen perles i palla, però la proporció de perles de la literatura de Verdaguer és altíssima, i és el que el fa un dels més importants.

Què escoltaves d’adolescent?

L’ underground, el Jim Morrison i The Doors. Després vaig descobrir el Pau Riba i el Sisa, on hi havia la llum del Mediterrani. Quan el Soler Serrano, l’any 76, li pregunta al Pla què és l’Empordà, el Pla respon: “ Nosotros vivimos una dialéctica cósmica total, una lucha constante entre el Canigó y los vientos del norte, y el Mediterráneo y los vientos del sur; unas veces triunfa el norte, otras el sur, pero la inestabilidad es total ”. I això és Catalunya. A mi m’agrada l’alegria, les obagues, la ufanor d’on neixen les coses. El cinisme del Mediterrani, aquesta cosa de no creure tant en les coses, i en canvi aquesta cosa dels sants de fusta, que és tot el contrari. La gent de Solsona agafem una fusta i allò va a missa. I en la meva música agafo coses que potser no tenen cap transcendència i les disfresso amb transcendència.

¿Hi ha algun element que distingeix un solsoní de la resta de catalans?

En teoria, que fem una e oberta a la vocal final de la primera persona del futur: “Vindrè, farè, calvalcarè”. I que som continguts. No expressem les nostres emocions, sempre estem amb el mig somriure sorneguer, com si la cosa no anés amb nosaltres, però a la vegada som molt seriosos. I ja comencem de petits. Hi ha pares que tots dos són de fora de Solsona i els nens són així, tots seriosos, com suficients, amb un aire de panxacontents. I els pares s’esgarrifen, esclar. I que la capital cultural de la Catalunya central és Manresa. Això és des de fa uns anys. La cultura fa molt això, sensació de capital. I quan presentem un disc al Kursaal ja saps que no pot anar malament, perquè és molt fàcil donar el millor de tu quan no has de lluitar per convèncer. Suposo que seria un pèssim jugador de futbol, soc molt poc competitiu.

¿T’imagines estar jugant i que la gent et xiuli?

Jo em posaria a plorar... M’agrada més mirar els amics mirant el futbol que el futbol en si mateix. Jo, quan perd el Barça, no pateixo. L’altre dia mirava la celebració del Madrid i més aviat em feia gràcia que algú estigués content. I mirava els amics i pensava: “Com pots estar tan fumut?”

Quedem i t’ho explico...