Publicitat
Publicitat

PROFESSIONS QUE ES PERDEN

Radiografia de l'ofici de porter, una figura de llarga tradició, que avui es troba en vies d'extinció

A quin pis vas?

"Ja et trobes bé?", pregunta Juan Carlos López a un nen que acaba d'entrar a l'edifici i es dirigeix cap a l'ascensor, tot caminant al costat de la seva mare.

Fa uns dies tenia febre i el Juan Carlos ho té present com si fos el seu fill. El Juan Carlos és el porter d'una finca de divuit veïns de la zona de la plaça Francesc Macià, a Barcelona, des de fa poc més de deu anys. "Tracto sobretot amb les persones grans. Són les que més agraeixen saber que a baix tenen algú per si els passa alguna cosa. I sovint pujo a casa seva, ja sigui per dur-los el paquet d'un missatger, per mirar què li passa a la cisterna del wàter, que perd aigua…", explica al vestíbul de l'edifici, un espai ampli amb alguns elements decoratius de gust dubtós, com un quadre que probablement cap museu exposaria.

Conversem asseguts en un sofà que es deu ocupar ben pocs minuts al llarg del dia. Ell vesteix una bata de color blau marí i du una corbata del Barça.

"Mai no tinc un no per a ningú, tot i que tinc els meus alts i baixos, com tothom", assegura López, que abans de ser porter treballava com a transportista. "Treballava de quarts de sis del matí a les onze de la nit repartint embotits. Un dia em vaig adormir i vaig anar a parar a la mitjana de l'autopista", explica. "No vaig agafar la camioneta ni el cotxe particular fins al cap d'uns sis mesos. I vaig trobar aquesta feina", diu el Juan Carlos, i tot seguit saluda amb un generós somriure una veïna que fa poc temps que ho és.

Horari laboral

Tot i que els seu horari laboral és de les vuit del matí a les vuit del vespre, ha d'estar a l'edifici les 24 hores del dia, de dilluns a divendres, perquè els caps de setmana hi ha contractada una persona d'una empresa de vigilància. Ara té un sou força més discret que el de transportista, però té l'avantatge que no ha de pagar lloguer. I està molt més tranquil.

El Juan Carlos viu a la planta baixa de l'immoble amb la dona i la filla, que va a l'escola del mateix barri, en un espai molt ben aprofitat i sense finestres. I els caps de setmana marxa a casa seva , a l'altra banda de la ciutat. Alguns dies laborables, al vespre, s'escapa una estona a la piscina, on coincideix amb altres porters del barri.

Quan es jubili el Juan Carlos, entrarà un nou porter al seu lloc? Probablement no, diu. El seu és un ofici en vies d'extinció. La popularització d'intèrfons i de videoporters, la necessitat de reduir despeses per part dels veïns de les comunitats i la creixent barreja de veïns de diferents condicions econòmiques en un mateix immoble són tres dels principals motius que han fet disminuir dràsticament la presència de porters als edificis de Barcelona i d'algunes ciutats de Catalunya.

Cada cop sentim menys la frase "A quin pis va?" d'una veu que prové de sota l'escala de veïns o bé d'un petit quiosc de l'entrada d'un edifici. El reial decret del 1908, que declarava obligatòria la presència de porters als immobles de Barcelona i Madrid, evidentment fa temps que ja no és vigent.

Les funcions essencials del porter, però, no han canviat. Són les mateixes de sempre: el manteniment, la neteja i la vigilància de l'edifici. A més, fa un reguitzell de tasques no escrites al contracte, com poden ser ajudar les persones grans a pujar la compra o bé baixar les escombraries.

De tota manera, abans els porters feien, probablement, més tasques addicionals. N'hi havia que fins i tot organitzaven festes per a tota la quitxalla de la finca.

"Si es fon una bombeta, la compro i la canvio; si ballen algunes rajoles, hi poso ciment", diu Silvia Aguilar, que és la responsable de la porteria que hi ha al xamfrà del carrer Vilamarí amb Floridablanca, a Barcelona. "Faig de portera des del 1992. Ara només queden dues persones de quan vaig venir", diu la Silvia. Dels primers anys recorda que l'ascensor era només de pujada, i que una dona solia baixar passant un mocador per la barana de l'escala per comprovar que estigués neta.

"Al principi anava els caps de setmana al meu poble, Nonasp (un municipi del Matarranya, a l'Aragó), i m'emportava a Barcelona tot el menjar", explica. I reconeix: "Tenia por de perdre'm pel barri si sortia a comprar".

També recorda que quan anava a reunir-se amb l'administrador de la finca per cobrar el sou havia d'agafar l'autobús fins a la plaça de Catalunya. "Estava pendent de veure aquella escultura que té les escales al revés [fent referència al monument a Francesc Macià que hi ha al mig de la plaça], que és on havia de baixar, i a la tornada comptava el nombre de parades per no perdre'm", explica. A l'edifici actualment hi ha catorze veïns. "Tots són molt bona gent, no hi ha hagut mai cap problema... Bé -matisa la Silvia-, només n'hi ha hagut un en tot aquest temps. Hi havia uns estudiants d'Erasmus que estaven de lloguer en un pis i un d'aquests estudiants el va rellogar a l'estiu. El que l'havia rellogat va fer veure que era de la seva propietat i el va tornar a llogar a una família, així que al setembre els altres estudiants van trobar-se que no podien entrar: havien canviat el pany", explica la portera.

Un filtre entre carrer i família

"El porter fa de filtre entre el carrer i la vida domèstica, familiar o individual", subratlla Joan Bestard, professor d'antropologia de la Universitat de Barcelona, editor del llibre Les porteries a Barcelona .

Bestard coneix a fons el mapa dels porters de la ciutat de Barcelona i assegura: "Tret d'alguna excepció -com per exemple algun palauet del Barri Vell que ara acull habitatges-, els porters es troben del carrer Aragó cap amunt", afirma. Joan Bestard també posa de manifest un aspecte laboral molt important, i és que "s'ha regularitzat força la feina dels porters pel que fa als drets laborals i als horaris", i recorda que "abans no tenien horaris, havien d'estar sempre pendents". D'altra banda, "s'han diversificat les maneres d'exercir el control sobre els fluxos que entren i surten d'un edifici", observa Nadja Monnet, professora associada del departament d'antropologia social i cultural de la UAB i de l'Escola Nacional Superior d'Arquitectura de Versailles, que també va participar en l'esmentat llibre Les porteries a Barcelona .

Nadja Monnet remarca que, paral·lelament al descens del número de porters, "han emergit noves fórmules de control d'aquests fluxos, com ara els conserges o el personal de seguretat contractat per vigilar un o diversos edificis". Són professionals que no viuen a la finca, quan acaben la jornada laboral se'n van. Tret d'algunes excepcions, no coneixen tots els veïns pel seu nom.

Més continguts de