Publicitat
Publicitat

A qui li ha anat pitjor? I millor? Són les preguntes que inconscientment responen els que queden amb companys que no veien des que van acabar 8è de bàsica

Retrobaments d'alt risc

Tots transporten una motxilla farcida d'anècdotes i vivències compartides a les aules escolars, però es troben, de sobte, amb persones noves, canviades, que només tenen en comú amb ells els 8 cursos de l'antiga EGB que van passar junts.

Feia 28 anys que no es veien. Quan van acabar 8è d'EGB en un col·legi de Sant Cugat del Vallès, cadascú va emprendre un camí diferent. Meritxell Llop va estudiar batxillerat i se'n va anar a Anglaterra. Després, quan en va tornar, no va viure a Sant Cugat. Els seus pares havien marxat a una altra població i ella va començar a treballar-hi i avui hi dirigeix una llar d'infants.

Fa tres mesos, la Meritxell va rebre un missatge al Facebook d'un amic de classe de l'escola, que li deia que estava organitzant un sopar a Sant Cugat de tots els antics companys. Fins i tot li va comentar que havien creat una adreça electrònica per anar-se comunicant entre tots. La trobada era l'11 de juny al restaurant de la plaça del Monestir de Sant Cugat. "Allà em trobareu", va respondre ella. "Em va fer il·lusió rebre el missatge i, de sobte, em va venir curiositat per saber com els havia anat als companys que no veia des de feia 28 anys", afirma.

Quan els va veure, la primera impressió va ser de perplexitat. "Els veia tan canviats a tots! Fins i tot n'hi havia dos d'irreconeixibles. Tenien barba, patilles. També estaven canviats de caràcter, perquè de petits eren molt actius i graciosos, i al sopar van estar molt callats, com apagats", recorda sobre els nois. I a les noies també els havien passat els anys, esclar: "A classe teníem una noia sueca, molt guapa, rossa, i la vaig veure grassa, amb grans. No acomplia les meves expectatives, el que m'havia imaginat que faria".

De noi dels plats a restaurador

La sorpresa de la Meritxell va continuar amb les professions que havien triat els seus excompanys. "Em vaig adonar que els més gamberros havien estat els que més s'havien espavilat a la vida", explica. En el cas d'un d'ells, tan bon punt va acabar 8è de bàsica els pares el van posar a treballar rentant plats. "Ara era cuiner i propietari d'un restaurant que rutllava", afirma.

També hi havia dos germans que, acabat l'últim curs, se'n van anar a un camp de golf a recollir pilotes. A la trobada es va revelar que "s'havien convertit en mestres de golf, i fins i tot competien". Un tercer, també del grup dels entremaliats, "dirigia una empresa de gestió immobiliària, i hi tenia 60 empleats!", exclama la Meritxell.

Així doncs, com més rebels havien estat de petits, més emprenedors eren de grans. És una de les màximes que va extreure la Meritxell del sopar. N'hi va haver dues més. Una: "Que el més aplicat, el que sempre treia excel·lents, ara treballava a la Generalitat de Catalunya com a funcionari. I els del mig, els de la pila, per dir-ho d'alguna manera, continuaven sent-ho, no destacaven ni per dalt ni per baix. Bé, d'aquests, n'hi havia uns quants a l'atur".

Una altra està relacionada amb els rols. "A classe teníem un noi que tots tractàvem malament, perquè era petitó. Tothom li pegava, ell plorava, sempre era la mateixa història. Doncs ara s'havia convertit en un fatxenda. Havia reforçat la seva autoestima i anava amb molta seguretat".

Un altre rol era el dels amics inseparables: "Eren tres de la classe que sempre anaven junts arreu, que sempre jugaven. Doncs al sopar es van tornar a asseure tots tres junts. Va ser bonic veure-ho". A la Meritxell li hauria agradat parlar més sobre la vida actual dels seus excompanys, però gran part de la conversa la van ocupar anècdotes de classe: "Vam acabar el sopar dient que havíem de muntar-ne un altre".

Sorpreses i més sorpreses

Una altra història és la de Joan Raventós. A ell li va trucar un company que havia anat veient de tant en tant des que havien acabat 8è de bàsica per dir-li que s'havia organitzat un sopar amb tots els de la classe. La trobada se celebrava justament en un restaurant que llavors dirigia un d'ells. "Vaig acceptar, però em feia angúnia, perquè es tractava de compartir un àpat amb una gent que no havia vist des que era un nen. Al cap de 20 anys, ets un home", confessa.

El Joan hi va anar perquè tenia un bon record d'aquell grup de classe, tot i que l'escola, als anys 60 i 70, era molt grisa, perquè hi havia molta repressió. Els professors pegaven. "Havia vist partir regles de fusta a les mans dels meus companys!", va exclamar. "Encara recordo com els dies de pluja ens tancaven en una sala i ens feien enganxar l'esquena contra la paret. Si algun nen se'n separava, el conserge el fuetejava amb la corretja. Esclar, per a nosaltres, la gràcia era aconseguir anar d'un cantó a l'altre sense que el conserge ens veiés", recorda. Malgrat tot aquest ambient, el Joan s'ho va passar bé amb els companys. "Estàvem ben avinguts, en general, tot i que n'hi havia força de conflictius. Encara recordo que un de la meva classe va clavar unes tisores a la panxa del famós conserge. Aquest noi, justament, no va venir al sopar", diu.

Un cop al restaurant, el Joan va ser prudent. "Perquè no els identificava quan els veia i tampoc no volia preguntar-los: «I tu qui eres?» Deixava que anessin parlant per veure si em venia al cap el seu nom", afirma. En general, les noies van ser molt fàcils de reconèixer, cosa que no va passar amb els nois, que "estaven com més descuidats", perquè eren calbs o grassos. A ell el van identificar de seguida, perquè deien que estava igual que quan era petit.

Una de les seves sorpreses va ser una companya que, per tenir un cognom començat amb R com el seu, sempre s'havia assegut al seu costat. "Estava guapíssima. Havia canviat molt. Jo sempre l'havia tingut al costat i mai no me l'havia mirat com me la vaig mirar al sopar. De petit, em molestava força, perquè sempre em burxava amb el compàs. Ara era hostessa de vol. Quan la vaig veure, vaig pensar que la vida li havia provat molt", diu.

Passats els primers minuts, quan tothom ja estava identificat, el sopar va començar a fluir com si es trobessin a classe. "Sí, es pot dir d'aquesta manera perquè els companys van reprendre els rols que havien tingut de petis. El gracioset continuava sent gracioset. Els que portaven la batuta continuaven fent-ho. Els discrets continuaven sent-ho també. La personalitat de cadascun de nosaltres no havia canviat. I m'hi incloc perquè jo era tímid de petit, i ho continuo sent".

Per acabar-ho d'adobar, el Joan va tenir la sensació que no va ser un retrobament cordial. "Flotava en l'aire aquesta sensació. I no crec que ens tornem a retrobar. Crec que la canalla que acabi ara 6è de primària ho tindrà més fàcil per tornar-se a fer al cap de 20 anys. Nosaltres vam viure una escola repressiva, franquista, i tot plegat pesa molt", diu.

El periodista Adam Martín va anar encantat al sopar amb què es retrobava amb excompanys de 8è de bàsica, que no veia des de feia 23 anys. "Quan m'ho van proposar, vaig dir que sí de seguida", explica. La trobada va ser el mes de gener passat, a Blanes, perquè tots havien estudiat al col·legi Santa Maria d'aquesta localitat selvatana, malgrat que n'hi havia uns quants que ja no hi vivien.

A la trobada hi van anar les dues classes, l'A, formada per nenes i nens, i la B, la de l'Adam, que eren tot nois. També hi van anar alguns professors: "La señorita Fina, la de castellà, va tenir el detall de regalar-nos a tots una foto commemorativa. El professor Pere, el de socials i música, va venir de Barcelona després de tocar amb el seu grup. I un altre professor, el padre Jesús, va venir expressament en tren des de Madrid. De petits l'odiàvem, però ell potser no ho sabia. O potser sí, però li devia poder més la curiositat de saber què se n'havia fet de nosaltres, que als 13 anys érem uns perles ", explica. "Nosaltres el vam convidar per morbo, perquè teníem curiositat de saber com seria aquell home que ens feia patir tant a classe. Els ulls d'adult canviarien la nostra percepció. I no, no la vam canviar en absolut. Era el mateix, 23 anys després", afegeix.

I a qui li havia anat millor, d'entre els companys de l'Adam? "Em vaig trobar amb sorpreses. Els que havien triomfat a la vida no eren els que treien bones notes, sinó els que ho suspenien tot però eren espavilats", afirma.

Fins i tot un d'ells, que tothom donava com a bala perduda, els va arribar a dir en el sopar: "Us pensàveu que seria un fracassat? Doncs no, he treballat en un banc i ara dirigeixo una empresa d'exportació de la Xina". "Sabia que tots teníem una imatge mental feta d'ell -diu l'Adam-, i ens la va voler canviar". També hi havia, recorda, els que eren excepcionalment llestos, que van acomplir les expectatives que tothom havia posat sobre ells i "tenien feines molt bones".

Màquina del temps mal ajustada

Sigui com sigui, Adam Martín considera que el sopar d'excompanys que feia tants anys que no es veien va ser estrany. "Era com si ens haguessin ficat en una màquina del temps que no està ben ajustada. Vaig veure tothom igual, però alhora tothom havia canviat. Ens havíem deixat de veure quan érem nens i ara ens tornàvem a veure d'adults: un era mosso d'esquadra; l'altre, empresari; l'altre havia heretat l'empresa del pare; un va arribar tard perquè venia de cuidar nens amb deficiències greus... Tots adults, amb fills, hipoteques i feines i, tot i així, a estones vam tornar a reproduir els mateixos rols de quan només teníem tretze anys", afirma.

I és que en el sopar de retrobament l'Adam va connectar amb tothom molt ràpidament. Tenien moltes anècdotes per explicar i recordar ("Feia temps que no reia tant", fa memòria). "I vam acabar el sopar recordant els que ja no hi eren, perquè dos companys nostres de l'escola van morir fa uns anys", conclou.

Més continguts de