Publicitat
Publicitat

PATRIMONI

El seu aïllament ha fet que, en caure en desús, s'hagin abandonat

Recorregut pels pous de glaç, les neveres d'abans

"És un espai acollidor, màgic, situat al mig del bosc, que a la nit sembla un bosc de fades", diu Antònia Pérez. Es refereix al pou de glaç de Canyamars, un dels més ben conservats de Catalunya, on l'Antònia va celebrar-hi el seu casament el 2010. "Aquell dia el pou estava ben guarnit amb flors de lavanda, va haver-hi música, es van projectar imatges i a fora del pou vam fer un petit piscolabis", recorda l'Antònia. A més de casaments, aquest pou de glaç, situat al costat de la riera de Canyamars (Dosrius), ha acollit concerts de música clàssica i de jazz i reunions de treball.

El cas del pou de glaç de Canyamars és una rara excepció: la major part dels que hi ha repartits per Catalunya han quedat en desús des que van deixar d'emmagatzemar gel (que es feia servir per mantenir fresc el menjar, bàsicament el peix i la carn, i com a calmant per a malalties, i això explica la petició que hi havia per rebre'n des de molt lluny, quan no hi havia neveres ni congeladors).

Fets de pedra i amb planta circular, els pous de glaç acostumen a tenir una volta semiesfèrica com a coberta. Tenen algunes obertures laterals, però no es feien gaire grans per evitar que hi entrés l'escalfor. Per les obertures es baixava i es pujava el glaç i també les feien servir les persones que hi treballaven. Aquestes construccions rurals acostumen a tenir uns quants metres de profunditat i a dintre s'assoleix un bon aïllament tèrmic, cosa que va permetre durant una colla de segles que en llocs de poca altitud i de nevades poc freqüents hi hagués el gel necessari per a l'ús domèstic.

Tenir un pou de glaç comportava una intensa dedicació en l'època del fred, precisament quan minvava la feina del camp. Calia deixar ben net el recinte de tota mena de deixalles i dels joncs i dels esbarzers que hi havien crescut a l'estiu. La neu que queia o bé el gel que es feia a les basses on s'entollava aigua era serrada pacientment en peces; el resultat eren una mena de maons de gel. Aquests maons es baixaven al pou, habitualment amb unes corrioles. Se'n feien capes successives, intercalant-hi elements vegetals com pinassa, fulles de boix i palla, perquè les peces es mantinguessin senceres. La destinació principal dels maons eren els pobles de l'entorn, però el glaç català s'havia arribat a comercialitzar molt lluny, fins i tot per mar. Hi havia gel que s'embarcava als ports de Barcelona i de Mataró en direcció a Mallorca, Cadis, etc.

El dels pous de glaç va ser un negoci de certa importància en el període preindustrial de Catalunya, malgrat que el gel es transportava lentament amb carro... i vés a saber quant se'n desfeia pel camí.

Més continguts de