Publicitat
Publicitat

EL CAS DE LA NOIA AUSTRÍACA SEGRESTADA DURANT VUIT ANYS

"Tot just ara puc deixar enrere el passat i dir sincerament: sóc lliure", diu la jove

Relatar un infern de 3.096 dies ha fet lliure Natascha

"Tot va anar molt de pressa. Amb una força sobrehumana, vaig sortir de les arenes movedisses paralitzants que m'immobilitzaven les cames. La veu de l'altre jo em retronava al cap: si t'haguessin segrestat ahir, ara fugiries corrent. Has d'actuar com si no coneguessis el segrestador. És un desconegut. Corre. Corre. Maleït sigui, corre!" Són les paraules que van empènyer Natascha Kampusch a fugir per enterrar vuit anys de segrest i de maltractaments físics, verbals i emocionals a càrrec d'un antic treballador de Siemens, Wolfgang Priklopil, l'enginyer paranoic que admirava el polític xenòfob i populista Jörg Haider i que "sempre havia volgut tenir una esclava".

Durant 3.096 dies de captiveri, l'esclava va ser una nena de 10 anys que Priklopil va enxampar per sorpresa el matí del 2 de març del 1998 i que en aquell moment només va aconseguir, a causa del pànic, arrencar-li "un crit silenciós". La nena va ser conduïda en una furgoneta blanca, embolicada en una manta, cap a una cel·la de cinc metres quadrats. "Em sentia com si en conservessin viva en una caixa forta", recorda Kampusch.

Segrestador suïcida
A la Natascha no li agrada que se li adrecin només pel seu nom. No vol que es parli d'ella amb familiaritat i compassió, ni ser l'eterna víctima d'Àustria, tan destrossada que sempre necessitarà ajuda. Se'n va adonar de seguida, arran del frenesí mediàtic, la primera vegada que es va sentir lliure, o el dia que, havent fet ja 18 anys, va començar a córrer en un moment de distracció del seu segrestador, mentre parlava per telèfon mòbil. Era el 23 d'agost del 2006. Priklopil es va suïcidar tirant-se a les vies del tren en adonar-se que l'havia perduda.

En esclatar la notícia bomba que Natascha Kampusch era viva i havia aconseguit escapar, i quan la martellejaven amb preguntes sobre el seu segrestador, la jove vienesa no el jutjava en termes blancs o negres. Deia coses com aquesta: "Per descomptat, el segrestador m'ha robat la joventut, m'ha enclaustrat i torturat; però durant els anys decisius dels 10 als 18, ell ha estat la meva única persona de referència. En escapar-me (...) vaig perdre una persona que, si bé de manera forçada, era propera a mi". I aquesta sinceritat incomodava la gent.

Res no ha irritat més Kampusch que sentir-se dir per periodistes i policies que pateix la síndrome d'Estocolm. Durant 3.096 dies, no va parlar amb ningú més que amb Priklopil, l'home que l'obligava a cuinar, sense permetre-li tocar el menjar, després d'haver-la sotmès a llargs períodes d'inanició; el que apagava i encenia el llum de la cel·la per exhibir el domini sobre la claror i la foscor de la seva vida; el que la colpejava amb una barra de ferro, li cremava la pell o la feia fregar -anys després de l'inici del segrest, quan ja la deixava sortir de tant en tant del soterrani- nua. "Només existia una persona que podia salvar-me de l'angoixant solitud i era la mateixa que me l'havia imposada", confessa.

L'allau d'especulacions al voltant del cas i la necessitat d'aclarir molts dels fets comentats pels mitjans de comunicació, que van convertir-se en una nova "presó" per a la noia, la van portar a voler explicar l'infern viscut durant el segrest. Un infern en què l'autor del crim va martiritzar-la amb comentaris àcids, que li minaven la moral, com aquest: "Els teus pares no volen que tornis. No t'estimen gens. No han volgut pagar el rescat. Estan contents d'haver-se desempallegat de tu". Ell jugava a fer-la sentir culpable, com passa sovint entre les víctimes d'abusos, com si depengués d'ella trobar-se en aquesta situació, com si hagués fet alguna cosa malament.

Els abusos sexuals patits per Kampusch se suggereixen, sense explicitar-se, al llibre que finalment va escriure amb la col·laboració dels periodistes Heike Gronemeir i Corinna Milborn. "És l'única parcel·la de privacitat que m'agradaria conservar", raona. El resultat mesura l'abast de la tortura patida -3.096 dies-, editat en català per Ara Llibres. Després de llegir-lo, el més impressionant de la història resulta sens dubte la lluita de Natascha per mantenir, durant i després del segrest, la dignitat. Escriure'l ha permès a la jove trencar les seves cadenes. "Tot just ara puc deixar enrere el passat i dir sincerament: sóc lliure".

Més continguts de