Publicitat
Publicitat

BENESTAR SOCIAL

La possibilitat que l'impagament del Govern es prolongui deixa molts centres preocupats pel seu futur

Residències al límit del tancament

El centre de dia Leal de Barcelona exemplifica la situació del sector de les residències. Ja ha deixat els treballadors sense una part de la nòmina i si l'impagament es prolonga es veurà abocat a tancar.

La setmana que avui s'acaba ha estat molt dura per a les residències concertades, i les perspectives de futur són encara més dolentes. Es pot llegir als comunicats que envien les grans patronals, i escoltar de viva veu quan es visita un dels centres. A la residència de dia Leal de Barcelona, Mario Luqui rep l'ARA amb una actitud serena que contrasta amb el seu discurs de desesperació. "La nostra situació és dramàtica i si l'impagament es prolonga no ens quedarà cap més remei que tancar", resumeix.

Luqui ja sap el que és haver d'abaixar la persiana. Fins al juliol de l'any passat tenia una altra residència de dia al centre de Barcelona, amb 24 de les 25 places ocupades i 10 treballadors en plantilla, i es va veure obligat a tancar-la i deixar usuaris i treballadors al carrer. "Estava perdent el que no està escrit, per cada usuari públic es perden més de 200 euros mensuals", argumenta, i afegeix que serveis privats com el transport són l'única via per intentar compensar-ho.

El director d'aquesta empresa explica que les dificultats del sector vénen de molt lluny. La tarifa pública està congelada des de l'any 2010 i l'administració ni tan sols ha repercutit la pujada d'un punt de l'IVA de l'estiu passat ni assumirà la de dos punts del setembre. Això implica, segons Luqui, que els 617 euros que rep aquest centre de dia per cada usuari públic no cobreixin ni de lluny les despeses que genera. A més, diu que fa temps que cobra en règim de bestreta, cosa que implica rebre uns 400 del 617 euros.

L'impagament de la factura del juliol ha estat la gota que ha fet vessar el got i ha posat el sector en una situació límit. "I si el què és molt greu, el com ha sigut espectacular", denuncia Luqui apujant lleugerament el to de veu. "El dia 1 ja sabien que el 31 venia el venciment de crèdit i ho van comunicar el 20 a la tarda sabent que aquell dia es paguen els impostos i que molts ja ho haurien fet", detalla. A més, lamenta que no es va comunicar per escrit als afectats, sinó amb una trucada a les patronals. "Em sembla molt bé, però el contracte és amb les empreses", exclama.

Agraïment a personal i usuaris

El director de la residència de dia Leal explica que, a conseqüència de l'impagament, aquest mes no han pogut pagar el lloguer ni el càtering i que, si segueixen funcionant, és perquè han arribat a un acord amb el personal perquè cobri només el 60% de la nòmina. "I si hem pogut pagar aquest 60% és perquè hem arribat a acords amb les famílies dels usuaris i moltes ens han avançat els diners", afegeix Luqui, que es mostra molt agraït a les famílies i també als treballadors perquè "estan fent com si aquí no passés absolutament res, amb el mateix afecte i la mateixa qualitat de servei".

Fins i tot algunes famílies que no han de fer cap aportació a la plaça pública han fet l'esforç de pagar els 617 euros que costa, i en els pròxims mesos el centre els tornarà aquests diners en efectiu o descomptant el pagament de serveis privats com el transport, si és el cas. Tot i la satisfacció per haver trampejat la situació, Luqui alerta que "això no es pot mantenir en el temps". Ha servit de manera puntual i Luqui avisa que, tot i així, no serà fàcil subsistir si el pagament endarrerit del Govern no arriba aviat. "Però l'espasa de Dàmocles la tenim a sobre", afegeix. Si hi ha un altre impagament, aquest recurs ja no servirà.

Empleats patint per la hipoteca

Una de les treballadores del centre que s'ha quedat sense cobrar una part del sou ha estat la conductora de la furgoneta que va a recollir els avis a casa seva, Núria Soler. "M'agrada molt la feina, és dura però molt divertida perquè vénen molt adormits i enfadats, i jo m'encarrego d'animar-los", explica tot just començar la conversa. Igual que les seves companyes del centre, Soler ha evitat exterioritzar la frustració dels últimes dies amb els avis: "Et pregunten, però has de seguir fent com cada dia".

Recorda que, en un primer moment, quan el seu cap li va dir que no cobraria res aquest mes, es va desesperar: "Se'm va enfonsar el món, em volia morir, i li vaig demanar que m'acomiadés per almenys cobrar la indemnització i l'atur". És l'única que porta un sou a casa, i patia per la possibilitat de deixar de pagar la hipoteca. Finalment, com que ha acabat cobrant una part del sou, no ha arribat a aquest punt, però sí que ha hagut de deixar de pagar factures de serveis "per poder menjar". Mirant al futur, assegura que el veu molt negre, ja que la solució d'aquest mes és absolutament transitòria: "Amb les companyes diem: « Pan para hoy, hambre para mañana» ".

Més continguts de