Publicitat
Publicitat

Riu avall

Al bar del polígon la sobretaula és llarga. Els de la barra del costat de la finestra surten a fora a fumar i de seguida, els senyals de fum no fallen, comença la processó de comensals que s'afegeixen al grup. A dins, a les taules, continuen comentant les notícies que arriben del tsunami, tothom parla de la força de l'aigua, de l'espectacularitat del front que arrossega cotxes, vaixells i cases de fusta. Dels morts ningú no en diu gaire res, els milers de morts no són enlloc, no se n'ha vist cap. El que més s'hi ha aproximat ha estat una parella d'avis que buscava familiars per les vores d'unes ruïnes enfangades. Un comenta que quan era petit va haver de canviar de casa perquè al barri on vivia, a Terrassa, hi van haver de fer obres per culpa d'unes riuades. Els més joves se'l miren com si no se'l creguessin, com si fos impossible que a Terrassa hi hagués hagut mai inundacions. Les catàstrofes d'aquesta mena sempre passen lluny de casa.

Dins del bar, la cambrera de les arracades agafa el comandament i torna a buscar la notícia en altres canals. Hi ha gent que es queixa, que volia veure esports, però ella els diu que callin, que n'està fins al capdamunt, de tant de futbol. Ho ha dit empipada i es mira la tele mentre omple una safata amb els gots d'una taula.

-Ei, ei, ei, mira això!

Són imatges noves. Lluny, una línia blanca avança pel mig del mar. L'helicòpter s'acosta i la línia blanca esdevé una onada immensa. És d'un blanc net, no té res a veure amb l'aigual brut que s'ha vist que avançava per terra. Així que travessi la línia de la costa, canviarà de color i es tornarà negra, fosca, desendreçada. Hi ha un moment que la cambrera diu alguna cosa, li surt de manera involuntària, un "Déu meu" d'aquells que no es poden evitar. Hi ha un grup de persones que corren pels carrers i que arriben just a enfilar les escales que els salven de l'avanç de l'onada.

-Així va anar a Terrassa. En petit, però així va anar, si fa no fa.

La data de les inundacions de Terrassa serveix per començar, entre els més vells, un ball de xifres. Un diu que està segur que va ser el 1962, però un altre ho posa en dubte, va ser quan va canviar el camió i, podria ser el gener del 1963? No, va ser el setembre del 1962, ho recorda prou bé perquè va ser l'any que es va començar a construir la primera nau d'una empresa i que el pare d'un amic seu va morir ofegat dins del cotxe. Va anar a buscar unes comandes i ja no el van tornar a veure mai més, el cotxe sí, però a ell no, hi havia tot de runa i brutícia... La narració comença a acostar-se a la de la zona devastada pel tsunami.

-Això serà notícia de dues setmanes, ja ho veuràs, d'aquí un mes no se'n recordarà ningú, ni del Japó ni de la central. Mira que nosaltres ja no recordem ni l'any de la riuada de Terrassa i n'hi ha que ni tan sols saben que hi va haver una mortaldat. I del tsunami aquell altre que... On va ser?

-Calla, animal...

-Ei, tu, no et passis... -la cambrera no rectifica. Tothom se la queda mirant i ella mira la tele.

Les imatges i els corresponsals se succeeixen a la pantalla. La central nuclear de Fukushima continua cremant i hi ha hagut una explosió en un reactor. La cambrera seu en un tamboret i, després que li diguin que ja n'hi ha prou, d'aquella notícia, contesta que el seu germà treballa a Vandellòs, a la central nuclear.

A dins del bar tothom calla i a fora sembla que hagin sentit que ha passat alguna cosa. La cambrera, abans d'anar-se'n, canvia de canal fins que en troba un en què fan futbol. A les quatre de la tarda, el bar queda buit. S'ha de netejar i endreçar tot, que a partir de les sis es torna a omplir.

La cambrera, després de recollir gots i plats i de netejar les taules, frega el terra del costat de la barra. Després, surt al carrer i llença l'aigua del cubell, amb força, per tal que arrossegui les burilles que s'han anat acumulant davant de l'entrada. La brutícia cau pel clavegueram.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT