10/08/2011

Roda de premsa

3 min
Roda de premsa

En Pere no es podia creure el que estava vivint. Allà el teníem, acabat d'aterrar a Madrid, a la sala de premsa de la Moncloa i participant en un corrillo de periodistes veterans amb el secretari d'estat de Comunicació, Félix Monteira. Certament havia tingut molta sort. El corresponsal titular de la ràdio s'havia posat malalt i el cap de política l'havia trobat a l' office de la redacció i li havia etzibat: "Necessito algú que vagi a Madrid ja. Com ho veus?" En un primer moment havia quedat parat. No havia sabut què respondre. Al final havia pogut articular una resposta. "Sí, suposo, sí, esclar. Què ha passat?"

"Zapatero ha convocat una roda de premsa per parlar de la crisi. Sembla que hi haurà anuncis importants i al cabró del Robert no se li ha acudit res millor que posar-se malalt. Parla amb l'Eva que et busqui els bitllets i un taxi per anar cagant llets a l'aeroport. Un cop allà ja parlarem".

La resta d'esdeveniments se li apareixien ara com una pel·lícula muda d'aquelles en què els actors es mouen de manera sincopada. Havia agafat els bitllets d'una revolada (i un sobre amb 500 euros per a despeses) i s'havia entaforat al taxi al crit de "a l'aeroport" per arribar a la terminal just a temps d'agafar el pont aeri de les 12 h. La roda de premsa havia estat convocada per a les 17 h, de manera que tenia temps de sobres. Durant el vol va repassar els últims esdeveniments, es va ordenar les idees i va apuntar les preguntes claus que voldria fer en cas que en tingués l'oportunitat. El cap li bullia. Sabia que era una oportunitat única de convèncer el director de la cadena perquè li oferís un contracte de pràctiques: amb sort cobraria fins a 800 euros nets i podria ajudar a casa, on la situació no era gaire bona. El seu pare havia estat acomiadat feia quatre anys d'una fàbrica d'automoció amb 52 anys i des de llavors només havia pogut fer quatre feinetes que li havien pagat en negre. Sa mare havia hagut de posar-se a fregar escales quan la indemnització (el seu pare encara havia cobrat 45 dies per any treballat, una xifra a la qual ell no podria aspirar mai després de la penúltima reforma) s'havia començat a volatilitzar. La gran preocupació a casa ara era la hipoteca. Com s'havien pogut embrancar en un canvi de domicili a la vora de la seixantena? Com s'havien deixat enredar per aquell agent immobiliari del Santander que els havia assegurat que amb la permuta canviarien el seu fosc pis del barri de Sants per un assolellat dúplex al Poblenou? La hipoteca a 10 anys (ara pagaven 900 euros però la quota havia arribat als 1.200) pesava ara com una autèntica llosa. El seu pare havia hagut de vendre's una col·lecció de ceràmica que havia reunit al llarg de tota una vida dedicada a recórrer fires i mercats de mig Europa. Aquell dia, mai no l'oblidaria, va plorar amargament a la seva habitació i es va prometre a si mateix que lluitaria a mort per poder recuperar part de la col·lecció. Temps després, a més, el seu pare li confessaria amb llàgrimes als ulls que s'havia deixat enredar per un suposat expert en antiguitats que li havia ofert un preu molt inferior al de mercat, i això encara l'havia acabat d'enfonsar més. De fet, ahir mateix l'havia anat a veure a l'hospital, on ja era el tercer cop que l'ingressaven amb un principi d'angina de pit. Les pastilles antidepressives li feien molt de mal, però sense elles era incapaç d'aixecar-se als matins i afrontar la realitat. Gràcies a Déu sa mare aguantava. Sense ella tot l'edifici familiar s'hauria ensorrat feia temps. La seva germana gran s'havia vist a venir el drama i quan havia tingut l'oportunitat se n'havia anat a Alemanya a fer un Erasmus i ja no havia tornat. En els últims tres anys només li havien vist el pèl per Nadal. Aquesta fugida havia contribuït a la depressió del pare, i ell s'havia convertit en l'última esperança, l'únic que podia redimir una família que temps enrere havia arribat a fer viatges per Europa amb caravana (al final també se l'havien hagut de malvendre per internet) i mai els havia faltat de res. Últimament ja no sortia tant amb els amics per poder omplir la nevera, i a la ràdio s'havia convertit en el rei dels tàpers. De roba ja només se'n comprava a les rebaixes. Sort que a la ràdio podia pillar de tant en tant algun llibre i algun CD, i amb una mica de sort també entrades.

De sobte, el corrillo es va desfer. Monteira se'n va anar cap a la primera fila i ell es va quedar mirant com clàssics del periodisme madrileny que cobraven sous astronòmics es treien el boli de la butxaca. Quan va veure aparèixer Zapatero no va poder evitar pensar: "La crisi no li està fent cap bé a aquest home. Amb la cara paga".

stats