Rosario Flores: "Moriré a l'escenari al peu del canó"

PeraladaRosario Flores torna a Peralada per cantar les seves cançons de sempre i també per presentar el disc Raskatriski , un àlbum de cançons pròpies i originals en què retorna als orígens, com demostra l'enrevessada paraula que ha triat de títol i que prové d'una cançó que li cantava el seu pare, Antonio González, el Pescaílla , quan era petita.

Vostè ha actuat diverses vegades al Festival de Peralada. Quin record en té?

Meravellós. El millor públic és el català, em tenen més que contenta, i no ho dic per dir-ho. Quan vinc a Catalunya, només anunciar-se el concert ja estan totes les entrades venudes. Aquí és on més treballo. A Peralada cantaré cançons del meu últim disc i també cançons meves de sempre que sé que el públic està esperant, com Cómo quieres que te quiera , Mil colores , El son del tambor , No dudaría …

Què significa l'embarbussament Raskatriski ?

És el soniquete de la rumba catalana, el primer ritme que vaig sentir, i que tinc ficat molt endins perquè me'l cantava el meu pare. Les cançons d'aquest disc barregen aquest ritme amb altres de més calentets i molt de gypsy funk , ja que jo em considero una gitana funkera .

Què hi ha d'autobiogràfic a les seves cançons?

Tot, ja que sorgeixen de les meves emocions. Pensa que jo vaig néixer en un bressol de lunares i volants, i això marca. Escric d'on vinc, d'experiències meves que afloren.

Aquest és el primer disc des de fa cinc anys en què totes les cançons són seves. Com és que ha tardat tant?

Si fos per les cases de discos, nosaltres faríem discos contínuament. Però escriure cançons necessita el seu temps, viure experiències. Jo vaig al meu ritme. L'últim disc que vaig fer, fa dos anys, va ser un èxit i això em va donar temps per compondre, tot i que jo sempre estic component. De fet, ara ja tinc cançons noves que no han tingut temps d'entrar a Raskatriski . M'encanta fer cançons des que vaig fer la primera i vaig pensar: que bonic. Després van venir Cómo quieres que te quiera o Mil colores i ja no vaig poder parar. El millor premi que tenim els artistes és que la gent visqui en directe l'experiència de la música, ja que la música és la millor medicina per a l'ànima.

Vostè s'ha manifestat més d'una vegada contra les descàrregues il·legals.

La música ha de canviar la forma de vendre's, perquè pitjor que estem ara ja no podem estar, hem arribat al fons del pou. Jo sóc optimista, perquè la música sempre existirà, és infinita, i ara és quan més música s'escolta. El que no pot ser és que tot sigui gratuït, perquè com hem de sobreviure els artistes? Com sobreviurem fins que tot plegat canviï? Els que estem en aquesta situació ho estem passant malament. Jo penso que cal canviar la forma de distribuir-la, perquè internet és una eina meravellosa, és el futur. Però ara, després de deu anys de descàrregues il·legals, ens estem adonant de fins on ens afecta. Espero que tot s'arreglarà i que s'acabarà venent la música d'una altra manera.

Què és millor: el directe o el procés de creació i d'enregistrament?

El directe! Jo faig discos per després pujar a l'escenari. Sóc carn d'escenari i moriré en un escenari al peu del canó. El públic és el que em dóna forces, el sol fet de venir al concert ja és un regal, que cantin que ballin, que una senyora et digui que es va enamorar del seu marit amb una cançó teva... La nostra feina és aquesta, fer sentir emocions a la gent.

Acaba de fer una gira de presentació a Mèxic, ara ve a Peralada i després se'n va a Sud-amèrica. Com s'ho fa amb els seus fills?

Ja hi estem acostumats, per la família que he tingut. Tinc la sort que la tata que em va cuidar a mi ara cuida els meus nens. Més confiança, impossible. I jo torno a casa corrents després de cada gira o concert. Tinc la sort de tenir els nens a casa, que em sembla que és el millor per a ells, però si no fos per la meva tata , que és com la meva segona mare, me'ls hauria endut amb mi.