Societat 23/10/2016

Salvador Lladó: "A Europa es freguen les mans amb els investigadors que venim del sud. Per a ells és zero inversió"

Doctor en microbiologia ambiental, diu que la majoria d'investigadors treballen "a l'estranger" i reivindica les "FP: Hem creat un gran nombre de llicenciats i doctors que el teixit econòmic no pot absorbir"

i
Antoni Bassas
7 min

Tenia vocació d’investigador?

Crec que sí, perquè tothom et dirà que la seva feina és sacrificada, però la d’investigador ho és molt. Són moltes hores, perquè els bacteris no dormen, i no saben si és dissabte o diumenge. Els has de donar menjar, i si ells no dormen tu tampoc. Si no t’agrada molt, pots acabar cremat.

I com va arribar fins aquí?

El primer record que tinc de ciències és a la biblioteca pública de Tarragona, llegint llibres per a nens, d’aquells il·lustrats, de Mercuri, Venus, la Terra i tot això. Llavors vas agafant curiositat per com funciona tot. Després, com que les matemàtiques m’anaven horriblement malament vaig tirar més cap a la branca de ciències de la vida.

De què va fer la tesi?

De descontaminació de vessaments de petroli de manera ecològica, utilitzant bacteris i fongs que degraden aquests compostos. Quan has de descontaminar, tens diverses opcions. Ho pots excavar i portar-ho a un abocador, però això és emportar-te el problema a un altre lloc. I en l’època del boom immobiliari això es va fer moltíssim, perquè la gent tenia molta pressa per construir, encara que haguessin de pagar el triple.

I l’altra possibilitat?

Fer-ho amb detergent, que funciona, però fa malbé el sòl. I la tercera és aprofitar la microbiota d’aquell lloc. Nosaltres vam treballar molt amb el cas del Prestige. Es tracta de tirar bacteris a l’aigua o donar menjar als que ja hi ha allà, donar-los un nutrient que els falta i deixar-los temps. I es mengen el petroli.

Com és un bacteri?

Una rodoneta amb coses a dins que es mouen. La majoria d’antibiòtics que utilitzem han sortit de bacteris. Sense ells no podríem viure, ens fan la digestió, pràcticament. El 50% de les cèl·lules del nostre cos són bacteris, i és gràcies a ells que estàs viu. I intervenen en la producció de cervesa o dels detergents. Els bacteris porten 3,5 bilions d’anys aquí, nosaltres fa 1 milió que hi som i ja ho hem destrossat tot. Ells no. Estan en equilibri, aprofiten el que tenen i donen a canvi.

Se’ls estima?

No és que els parlis com si fossin el teu gos, però t’esforces perquè segueixin vius. Si et dic que els agafes carinyo quedaré com un una persona rara, però els has de mantenir perquè són la teva recerca. Si els perds, perds anys d’investigació.

SALVADORLLADO´: “A Europa es freguen les mans amb els investigadors que venim del sud. Per a ells és zero inversió”

Tot això ho fa a Praga, a la República Txeca. Com hi va anar a parar?

Vaig acabar la tesi doctoral aquí i vaig buscar feina. I... “ens agrada molt el teu currículum però no tenim diners”. Vaig mirar fora i em van sortir tres ofertes i vaig acabar escollint aquesta de Praga perquè la beca Marie Curie és molt prestigiosa i feia créixer el currículum. Tenia 29 anys, en portava sis al laboratori i vaig firmar per un any. Quan es va acabar, vaig presentar un projecte per a tres anys més i el govern txec va decidir finançar-lo. És pura voluntat política. A veure, a Catalunya, si mires la ràtio d’euro invertit per resultat estem entre els millors, però necessitem més inversió.

Quin pressupost té la seva investigació?

Entre els 60.000 i 70.000 euros a l’any. Els diners allà no m’han faltat mai. I aquí a Catalunya, sí, trobar finançament per a una idea costa, i més després del 2008. Els grups de recerca petits ho estan passant molt malament. No veig brots verds en recerca aquí.

Els de la seva generació on són?

La gran majoria a fora. De la gent que hi havia amb mi al departament de microbiologia de la Universitat de Barcelona, si ara et dic que un 95% són fora no t’enganyo. Vaig començar la tesi el 2007-2008 i la vaig acabar el 2013. L’altre dia, al Canadà, a un congrés que fan cada dos anys -érem 2.100 especialistes en biologia microbiana-, hi havia al plafó d’entrada totes les nacionalitats. I veies “Espanya”, i com a tal, tenia 10 investigadors. Però després anaves mirant i veies “López, Austràlia”. “Guillem no sé què, Estats Units”, “Lladó, República Txeca”. Espanya, com a país, havia portat 10 científics. Quan en realitat allà podria haver-n’hi 100.

Andreu Mas-Colell ens va dir que perquè gent com vostè no se’n vagi cal engrandir el sistema català de recerca, però que tenim l’obligació de formar els estudiants perquè siguin competitius al món. Què en pensa?

Primer li diria que s’agrairia una mica d’empatia de la classe política quan tu no marxes voluntàriament i no saps si mai podràs tornar. Després li donaria la raó a mitges, estem molt ben valorats a fora, cert. A mi em van contractar, precisament, perquè era del sud d’Europa. El meu cap va pensar que un alemany que anés a Praga era perquè potser no era prou bo per quedar-se al seu país. En canvi, sabia perfectament que de Catalunya i de la resta del sud n’estem marxant gent molt ben considerada, i es freguen les mans. Per a ells és zero inversió. I finalment, a les universitats hi ha una falta de personal docent i investigador des del 2010-2011 molt greu i massa places són molt precàries. ¿Gent fent classe i recerca per 500 euros al mes? On s’és vist això? Amb un 1,5% del PIB destinat a la recerca no anem gaire lluny, falten polítics valents que vulguin passar d’un model de totxo i xiringuito a un de coneixement i recerca, i falten científics en política. La recerca a Catalunya hauria de ser com al Dream Team de Cruyff, gent del planter (amb qui s’ha fet una forta inversió per fer-los créixer) i els 4 millors estrangers del moment (però que es moguin més que Romário). El problema és que hi va haver aquesta història a la generació dels meus pares que “el nen estudiï”. I molts nens han estudiat.

I això està bé, Salvador.

Però el teixit econòmic del país no s’ha desenvolupat al mateix ritme, no és Alemanya ni els Estats Units. Es necessita FP. Hem creat un gran nombre de llicenciats i doctors que el teixit econòmic no pot absorbir. No conec cap investigador americà de la meva edat que visqui a Europa.

¿I està acadèmicament igual de ben preparat?

L’altre dia hi va haver un projecte i vam demanar finançament a Califòrnia. Van finançar 10 projectes. 9 eren de grups americans, i l’altre ens el van donar a nosaltres. Estem fent recerca puntera en el món en el nostre camp. Sembla que el camp mediambiental quedi relegat a segona divisió.

Encara ara? A la Conferència de París van firmar un compromís de limitació de l’augment de la temperatura ambiental del planeta.

L’únic gran triomf de París va ser que el firmessin grans potències que no havien entrat a Kyoto. Però l’únic que diu és que els països han de disminuir emissions com més aviat millor. Això i no dir res és el mateix. I això passa quan s’intenta acontentar a la vegada illes que les engolirà l’oceà i l’Aràbia Saudita o el lobi més important del món, el de les multinacionals de petroli, que reben bilions en subvencions. S’estan fent propostes pragmàtiques per solucionar un problema que requereix solucions dràstiques perquè anem 30 anys tard i pot ser irreversible. El CO 2 mundial no ha baixat cap any. Sempre ha pujat. El compromís polític és mentida, perquè després l’economia no va per aquí. Els tractats de comerç que s’estan firmant van en contra de tot el que s’ha firmat a París. Que nosaltres tinguem taronges tot l’any no té un cost zero per al medi ambient. Aquestes taronges vénen d’algun lloc i han de creuar oceans en vaixells i avions, i som molta gent menjant moltes taronges.

Però això crea riquesa.

Aquest és un dels grans problemes. Per què sempre hem d’estar creant riquesa?

Potser vostè i jo tenim les necessitats bàsiques cobertes però hi ha gent que si exporta, menja.

Sí, però, l’any 88, quan els científics van començar a dir que ens estàvem passant, els països subdesenvolupats haurien tingut temps d’arribar als nostres estàndards sense haver d’arribar a cremar petroli com s’ha fet. La Xina, el Brasil o l’Índia s’han desenvolupat amb les mateixes eines que teníem nosaltres als anys 70-80. Quan ho podríem haver fet d’una altra manera. Nosaltres hauríem pogut fer la transició i ells podrien haver començat des de zero amb renovables. I no es va fer mai. Per què? Perquè les gran empreses no volien fer-ho. La transició econòmica verda a Alemanya és exemplar, han municipalitzat l’energia i han creat cooperatives. Ells controlen la seva electricitat, no ho fa la gran empresa alemanya. I quan el teu benefici és la gent i no els diners, el resultat és meravellós.

¿Una persona com vostè quina mena de comportaments mediambientals té, quotidianament?

Reciclo, però vaja, això ja ho fa gairebé tothom. Jo miro sobretot l’etiqueta del producte que compro, d’on ve. El problema del km 0 és que és més car. Quan vivia a Barcelona i feia la tesi cobrava 900 euros. I m’havia de pagar un lloguer, el transport, etc. Quan et pares a mirar quant et costa el km 0 o quant et costa comprar la roba que no s’ha fet al Sud-est Asiàtic, veus que has d’invertir-hi molt de temps. Ser conscienciat, o com li vulguis dir, no és fàcil. Aigua, la justa, i més, vivint a Catalunya. A vegades penses que paraules com revolució o anticapitalisme estan demonitzades, i sembla que siguis algú que cremes contenidors. No. Es necessita realment una revolució de com entenem el nostre planeta i de com el tractem. Quan ens reunim els científics no discutim si és veritat el canvi climàtic o no. Tothom sap que és veritat i que l’hem creat nosaltres. La nostra preocupació ara és si hem passat la línia de no retorn. Reconec que, a vegades, no sé on ens queda la comunicació, la veritat. No sé si la gent ens veu com a rates de laboratori o no parlem perquè la gent ens entengui.

¿Avui està en un dia normal o depressiu?

Això és un dia normal.

Els dies que és optimista què diu?

Jo sóc molt optimista. Realment crec que podem canviar això. Ho discutia fa poc amb un parell d’amics. Em deien que no podem canviar les coses i que això aguantarà fins que peti. No ho crec. Crec que podem canviar les coses. Tots tenim un cervell, un cor, unes cames, i tots veiem que la cosa no va bé. La qüestió és que hem d’arribar a aquest punt de conscienciació que puguem dir que ens posem a fer-ho.

stats