Publicitat
Publicitat

Sita Murt: "L'impossible no existeix"

Perfil Filla d'un adober, de petita ja destrossava els vestits de la seva mare per fer-ne de nous. Casada als 19 anys amb un empresari tèxtil, un té la sensació que Sita Murt (Igualada, 1946) va viure un conte de fades fins que la mort sobtada del seu marit la va fer tornar a la realitat. Es va refer: va capgirar una empresa que feia jerseis de punt i ara és una firma de prestigi present arreu del món.

Em rep a les seves oficines d'Igualada, amable, simpàtica, disposada, d'allò més morena i tota embolcallada de blanc. Respostes directes amb accent igualadí i un to de veu candorós on s'amaga una enorme tenacitat: "El meu pare sempre em deia: Aquesta nena la veurem als altars!"

Vas estudiar disseny de gran, oi?

Sí. A mi la moda m'ha agradat sempre i jo ajudava el meu marit amb algunes coses, sobretot seguint la meva intuïció, però ell va voler que em preparés. Tenia 30 anys i quatre fills, i cada matí agafava l'autobús per anar a Barcelona, a l'escola de disseny tèxtil de Sarrià, i tornava al vespre. Les coses de la vida: el que va passar és que ell va caure malalt i mira, em vaig posar al capdavant de l'empresa. Va caure malalt i va morir.

De què va emmalaltir?

Un limfoma. Ja fa més de 25 anys.

I et vas encarregar de l'empresa.

Sí. El meu sogre va voler que jo en fos la gerent.

I la teva única experiència empresarial era ajudar el teu marit des de casa?

L'única. No en tenia ni idea. El poc que sabia m'ho havia ensenyat ell, que tenia les idees molt clares sobre el futur de la moda. I tenia raó, perquè va haver-hi un canvi brutal. Jo només vaig fer el que ell em va dir que s'havia de fer.

Amb aquests antecedents, que et fessin gerent va ser una bogeria?

Totalment.

El temps ha demostrat que va ser un encert, però aleshores no ho era.

No, no ho era. Però van confiar molt en mi i això em donava forces. Pensava: "Si confien tant en mi deu ser que gaire tonta no dec ser, que ho puc fer". Però jo no en sabia. Crec que sóc una bona dissenyadora i sé que sóc creativa, però empresària… En vaig aprendre de gent que en sabia molt.

Devia ser doblement dur: marit mort i et cau això a sobre.

Però jo veia que confiaven molt en mi i pensava que no els podia fallar. I quatre fills, el gran amb 15 i el petit amb 10 o 11. Una època difícil.

Només fèieu jerseis, però tu vas revolucionar l'empresa.

Revolucionar, no ho sé. Però jo pensava: "Ara diré que hem de fer això i em diran que m'he tornat boja". Però no, em van entendre bé. La revolució ja la van fer els meus fills, quan vam veure que la marca Esteve era massa clàssica i vam mirar de canviar a Sita Murt, que era nom de dissenyador.

Et devia costar.

Sí, va ser un canvi important, perquè a mi em feia cosa treure la marca Esteve. No va ser només el nom de la marca, va ser un canvi de producte: vam deixar de fer mostraris per fer col·leccions amb jerseis, amb abrics i vestits, i no només amb punt.

Dius que en creativitat no creus en la paraula impossible .

No, per a mi no existeix. Una vegada em va agafar la dèria de voler fer un jersei amb fil metàl·lic. Vaig anar a una fàbrica de Capellades a comprar rodets de filferro, vaig venir a les màquines i vaig demanar que m'ho teixissin. I s'hi van negar! "Ens trencaràs les agulles!", deien. I jo: "Però si no ho provem no ho sabrem!"

I ho vau provar.

Ho vam provar, i tant que ho vam provar! Vam fer una trinxadissa! Però a partir d'allà vam tornar-hi, vam aconseguir teixir-ho, vam presentar-ho en una passarel·la i va ser un èxit. Les coses s'han de provar: si va bé, bé, i si no, no passa res.

Una dona empresària no convoca reunions a les 7 de la tarda.

No ho sé. Jo, no. Aquí, al departament de disseny, treballem de 8 a 5 de la tarda. I així totes poden estar amb els seus nens i l'endemà tornen encantades. A les 5 tanco, tothom fora, aire!

Llegeixo que t'agrada vestir la dona del carrer.

A mi m'agrada dir que vesteixo una noia, una dona o l'Audrey Hepburn: en aquestes tres m'hi entren totes. A mi m'agrada vestir la noia del carrer, però també m'agrada vestir una senyora que no sé qui és… De vegades em passa, de vegades veig una senyora vestida de Sita Murt i penso: que guapa que està!

T'agrada molt fer el que fas, oi?

El que més m'apassiona és el que estic fent ara, però a mi el que m'agradaria és aconseguir crear una marca que em sobrevisqui.

De tant en tant deus pensar: mira tot el que hem aconseguit.

No de tant en tant: un dia sí l'altre també! Penso molt en els meus fills. I penso que si el meu marit, o el meu sogre, fossin aquí, dirien: "Mira-la, ella, com se n'ha sortit!"

Més continguts de