Suzanne O'Sullivan: “Els metges no estan preparats per diagnosticar malalties psicològiques”

El Matthew tenia mal d’estómac. La falta d’un diagnòstic mèdic i les recerques que va començar a fer per internet li van fer creure que tenia esclerosi múltiple. Va interioritzar tant la malaltia que se li van arribar a paralitzar les cames. La Yvonne estava convençuda que s’havia quedat cega després que li entrés als ulls un producte de neteja. Ni l’un ni l’altre patien una malaltia física, sinó una malaltia psicosomàtica. La ment s’imposava al cos, tal com passa quan el cor s’accelera en veure la persona de qui t’has enamorat, quan plores per tristesa, quan et tremolen les mans per nerviosisme o quan sues perquè has de parlar en públic. Tant el Matthew com la Yvonne han sigut pacients de Suzanne O’Sullivan, neuròloga a l’Hospital Nacional de Neurologia i Neurocirurgia, a Londres. O’Sullivan recull en el seu llibre històries reals de malalties imaginàries.

Com arriba una persona al punt de creure’s que s’ha quedat cega o que pateix esclerosi múltiple?

L’inici pot ser un simple símptoma físic, per exemple, un mal al peu. Aquella persona va al metge, l’explicació del doctor no la convenç, i comença a obsessionar-se amb aquell dolor. Primer, evita moure el peu perquè li fa mal, i finalment arriba al punt de no poder caminar.

¿L’origen de les malalties psicosomàtiques, doncs, són només símptomes físics?

N’hi ha algunes que sí, i n’hi ha d’altres que són fruit d’un trauma que la persona no només no ha superat sinó que, a més, ha decidit enterrar. En aquest cas, el que la ment ha esquivat fer durant anys ho acaba fent el cos.

¿Hi ha un perfil de persona més propensa a patir-ne?

Pot passar a qualsevol. Ara bé, les que tenen tendència a tenir una personalitat neuròtica o pateixen depressió o nivells d’ansietat molt alts, normalment més dones que homes, tenen més possibilitats de patir-les.

En la majoria dels casos que explica el llibre, la resposta que els pacients rebien dels metges era: “No tens res”. Com es gestiona anar-se’n a casa sense un diagnòstic?

Els metges haurien d’evitar aquest tipus de resposta. El que hauria de fer el doctor és mostrar-se convençut que alguna cosa va malament però que no és una qüestió física sinó psicològica. Només així s’evitaria que aquest tipus de pacient comenci un tour de metges i que els seus símptomes s’agreugin.

¿Els metges estan preparats per gestionar aquest tipus de malalts?

Estan preparats per diagnosticar malalties físiques però no psicològiques. Aquestes dues branques de la medicina haurien de treballar-se de manera conjunta. És un error que els metges de malalties físiques vagin per un camí i els psicòlegs per un altre.

¿Aquest treball conjunt hauria de començar a les universitats?

Sí, sens dubte. A les facultats de medicina s’ensenya als futurs metges a fer les proves pertinents per distingir quan hi ha una malaltia física i quan no. Ningú, però, els explica què cal fer si no hi ha símptomes.

Com s’explica a un pacient que el que té realment és un problema psicològic i no físic?

La clau del diagnòstic és que el pacient vegi que el metge entén la realitat del seu patiment i que deixi clar que ens pot passar a tots en reaccions que vénen de les emocions. A partir d’aquí, el pacient ha d’acceptar el diagnòstic perquè el tractament sigui molt més fàcil.

Les emocions, doncs, poden arribar a ser una arma letal...

De fet, el gran problema és que som uns grans desconeixedors dels nostres estats emocionals. Si aprenguéssim a ser conscients dels efectes que tenen les emocions en el cos, es convertirien en un gran aliat. Per exemple, si acceptem que en certes circumstàncies el cor es pot accelerar, evitarem pensar que estem a punt de patir un atac de cor. Es tracta de saber interpretar els senyals que el nostre cos ens envia.

Com s’aprèn a interpretar-los?

Hi ha emocions que són difícils d’interpretar, com l’estrès, perquè són inevitables. Ara bé, el que sí que podem fer és analitzar què estem fent quan apareixen els símptomes. Si som capaços de reconèixer els senyals serà molt més fàcil afrontar-los abans que vagin a més.

¿En els últims anys han augmentat les malalties psicosomàtiques?

No, són afeccions que existeixen des de fa segles. Però sí que han canviat el tipus de malalties imaginàries més habituals. Al segle XIX, per exemple, la majoria de símptomes s’exterioritzaven en forma de convulsions, i ara més en cansament.

Per a qui les pateix, ¿és bo exterioritzar-ho des del primer moment?

Quan es detecten els primers símptomes s’ha d’anar al metge per descartar que sigui una malaltia física. El problema és que l’actual sistema mèdic pot tenir una persona sis mesos fent-se proves per descartar una malaltia física i sis mesos més fent-se proves psicològiques per aconseguir un diagnòstic. No s’entén per què no es fan alhora i, així, estalviar temps i angoixa al pacient.

¿Hi ha algun país que ho faci, que sigui un model a seguir?

No, lamentablement tots ho fan igual de malament.