Publicitat
Publicitat

HOMENATGE A UN CLÀSSIC

L'Arts Santa Mònica reivindica la vigència de l'autor d''El poema de la rosa als llavis'

Salvat-Papasseit entra al museu

La nova exposició de l'Arts Santa Mònica s'apropa a un autor que ha aconseguit ser popular sense recórrer a l'auca. La veu neta, fresca i (no només) avantguardista de Salvat-Papasseit s'instal·la a la Rambla.

El poetavanguardistacatalà que signava un article a la revista Mar Vella l'any 1919 és el mateix que va donar els seus primers versos a Eugeni d'Ors i comparteix la mateixa identitat que el noi que va respirar les olors intenses de la Barceloneta i les va regurgitar en poemes en caixa alta (però amb esperit planer).

Joan Salvat-Papasseit va viure només els trenta anys que separen el 1894 del 1924, però en va treure cinc llibres que fan de la grua estel i de l'estel donzella nua: de tots, el més recordat continua sent El poema de la rosa als llavis (1923), escrit quan la tuberculosi ja havia castigat bona part dels pulmons de l'autor.

L'exposició de l'Arts Santa Mònica Salvat-Papasseit. Poetavanguardistacatalà s'inscriu en la línia literària del centre -que l'any passat va recordar-nos Quim Monzó ( o com triomfar a la vida )- i participa del procés de reconsideració del poeta, que segons Maia Creus, que comissaria la mostra juntament amb Pilar Bonet, ha estat situat "sovint de manera subsidiària al costat dels artistes i escriptors representatius de la modernitat literària i plàstica del segle XX".

Ateneu, galeries, sanatori
L'Arts Santa Mònica es proposa divulgar el coneixement de Salvat-Papasseit a través de tres de les influències determinants en la seva obra. En primer lloc, s'analitza la importància de la formació a l'Ateneu Enciclopèdic Popular, fundat l'any 1902 i "portat per autodidactes que autogestionen la seva pròpia universitat popular", tal com recorda Ferran Aisa, que acaba de publicar amb Mei Vidal la biografia més exhaustiva del poeta -i amb el títol menys imaginatiu possible-: Joan Salvat-Papasseit. 1894-1924 (Editorial Base). A partir de les lectures, converses i debats de l'Ateneu, Salvat-Papasseit va entrar en contacte amb l'obrerisme, l'esquerra i les avantguardes, però no va començar a divulgar el seu pensament fins que no es va encarregar de l'apartat editorial de les Galeries Laietanes, iniciativa de Santiago Segura (1879-1918) que, en paraules de Jaume Vidal Oliveras, "representa un dels primers símptomes de desenvolupament d'un incipient mercat de l'art de Barcelona".

Les Galeries Laietanes van fer madurar els neguits que Salvat-Papasseit havia anat acumulant amb esperit autodidacta i agombolat pel criticisme inherent a l'Ateneu Enciclopèdic Popular.

Abans de publicar Poemes en ondes hertzianes , Salvat-Papasseit va editar els divuit números d' Un enemic del Poble. Full de subversió espiritual (1917-1919) i va fer córrer un únic lliurament d' Arc-voltaic (1918), a banda de col·laborar en diverses publicacions i donar a conèixer uns quants manifestos compromesos. En l'últim, Contra els poetes en minúscula (1920), convidava les veus líriques a cantar "avui com el dia d'avui". "Si voleu rimar, podeu rimar -advertia al final- però sigueu Poetes, Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i sobretot sincers".

El tercer eix de l'exposició, "El sanatori", fa memòria dels quatre últims anys de vida de l'autor, que per culpa de la tuberculosi va haver de passar unes quantes temporades allunyat de Barcelona i de la família. En una postal a l'escriptor i periodista Joan Alavedra (1896-1981), Salvat-Papasseit li explica per què els seus poemes són tan lluminosos: "Tot el secret del meu optimisme, amic, ve, i no res més, de que jo he sofert molt".

Botons de foc
L'irradiador del port i les gavines (1921), La gesta dels estels (1922), El poema de la rosa als llavis (1923) i el llibre pòstum Óssa menor (1925) són les quatre últimes referències d'una obra breu però tocada pel foc, estudiada a les escoles -però amb menys presència a les facultats de filologia- i valorada per diverses generacions de poetes.

Francesc Garriga (Sabadell, 1932) es queixa que, encara ara "se'l mira com un pobre desgraciat", però en destaca "la frescor que aporta a la poesia catalana". "La seva veu és neta, transparent i sincera -ens diu- i avui dia és molt important, perquè estem tips de poetes transcendentals". Enric Casasses (Barcelona, 1951), al text del catàleg de l'exposició, Quelcom que compromet , en destaca la llengua, "rica de formes plenes de la saba més fecunda, com si les hagués sentit «en el porxo del barri de la masia quieta», una llengua manejada sempre amb estrella, amb nord, sabent on va i sabent què vol". Eduard Escoffet (Cadaqués, 1979) remarca que les "primeres edicions dels seus llibres tenien colors", recorda el seu viatge estilístic ("que comença en l'article polític, continua amb l'avantguarda i acaba amb formes pseudotradicionals") i alerta de la "folklorització de l'avantguarda a Catalunya, que ens fa deixar de veure altres autors més experimentals com Josep Maria Junoy".

Menys entusiasta és Carles Hac Mor (Lleida, 1940). "De la poesia de Salvat-Papasseit, no me n'ha interessat mai res", ens fa saber. "Sempre m'ha sabut greu, de debò, no poder combregar del tot amb els gustos tan admiratius i tan majoritaris sobre aquest poeta".

Més continguts de