Sentir-se lliure dins d’un gegant sense veure-hi

Sant Vicenç De MontaltSona una gralla i dos gegants ballen animadament. “Vés a l’esquerra, ara a la dreta. Saps què? Tens un cercle de dos metres sense obstacles al teu voltant. Vés en la direcció que vulguis”, li diuen per un auricular al Maxi. Maxi Fernández té 41 anys i no hi veu: és invident. El company que balla amb ell, Pedro Curado, de 74, també ho és. Han anat perdent la vista progressivament i ara ja només intueixen llums. Però lluny de quedar-se tancats a casa han lluitat per portar una vida com la de qualsevol altre, acceptant les seves limitacions, però sense estancar-se. I han trobat en la colla gegantera de Sant Vicenç de Montalt la manera idònia per integrar-se en el seu entorn: “La colla m’ha donat una llibertat que potser d’una altra forma no hagués aconseguit”, explica Curado. Quan són dins el gegant alguna cosa canvia per una estona: ningú sap que són cecs.

Aquesta vegada han fet una sortida a Montserrat, on es feia una trobada de l’ONCE. Per a ells aquesta entitat ho és tot. “Jo tinc dues mares, la que em va donar la vida i va lluitar per mi i l’ONCE, que em va donar integració, treball i estudis”, comenta Curado. Per la seva banda, Fernández explica que quan va entrar-hi no acabava d’entendre per què la gent que hi era deia que l’ONCE era com la seva segona família. Ara comprèn l’expressió sense dubtar: “El que fa que sigui així és que els que en formem part ens entenem entre nosaltres perquè tenim els mateixos problemes”.

Quan Curado tenia 9 anys van descobrir que patia retinosi pigmentària: amb el pas del temps perdria completament la visió. La va mantenir en un 50% fins als 30, però des d’aleshores no veu res. Amb 12 anys el van portar a un col·legi de l’ONCE i això el va marcar. “Trobar-me en un lloc on el 90% dels nens eren cecs i jo encara no ho era va ser un cop molt dur que em va fer mentalitzar que perdria la vista”, explica. I des que se’n va fer a la idea no ha deixat de fer coses: ha cantat en una coral, ha practicat esport d’elit, ha sigut natzarè... i des del 2006 forma part de la colla gegantera de Sant Vicenç de Montalt.

Un dia un conegut el va convidar a assistir a la colla una estona, i un cop allà no es va poder resistir: puc agafar el gegant?, va preguntar. “El meu amic sempre explica que quan li vaig demanar li tremolaven les cames perquè pensava que tombaria el gegant a terra”, comenta Curado. Però, contra tot pronòstic, no va ser així, i ja mai va marxar de la colla. “Vaig veure l’oportunitat d’integrar-me en una activitat on no hi havia cecs i sentir-me un més”, explica. I recalca que aquesta actitud és la que hauria de tenir qualsevol persona amb alguna limitació. D’altra banda, Maxi Fernández hi va entrar fa un parell de mesos, quan Curado l’hi va proposar, i explica que aprendre a portar el gegant no li ha costat: “No és gaire diferent a seguir les indicacions d’algú quan vaig pel carrer amb el bastó”.

Sense sobreprotegir-los

Al principi hi havia una persona al seu costat que els anava guiant, però fa un temps que porten un auricular a través del qual se’ls indica com moure’s. Puntualment se’ls acosta algú de la colla, si estan a punt de topar amb un obstacle, però no per norma. Que no els sobreprotegeixin per a ells és la clau: “De vegades la gent ens tracta amb massa respecte”, apunta Curado. La resta de membres recorden com van necessitar un temps d’adaptació, però ara els tracten amb tota naturalitat. Tant Curado com Fernández consideren que s’ha d’intentar que la societat quan vegi una persona amb una discapacitat vegi un ciutadà més. I així és com se senten a la colla, com dos més.