Publicitat
Publicitat

Dos punts

Salvat-Papasseit i Vicent Andrés Estellés potser esperaven el pare absent

Sigueu cuques de llum!

"Semblava que el món havia de canviar per sempre més", deia Tomàs Garcés en parlar dels anys de lluites obreres, de les pluges d'octavilles sobre la Barceloneta i de les revistes estridents i fugaces, com la que ell mateix i l'amic Salvat-Papasseit, aleshores dos joves de vint anys, van fundar: Mar Vell . Exemplars d'aquesta revista les trobareu a l'exposició sobre Salvat que hi ha a l'Arts Santa Mònica, al capdavall de la Rambla, no gaire lluny del port on el poeta va passar algunes nits vigilant la fusta. En Garcés també explica que el poeta, quan era a la impremta, era l'home més feliç del món: "Hauríeu vist en Salvat riure com un infant amb les perplexitats del caixista", quan el pobre impressor, incrèdul, observava els originals dels Cal·ligrames i es preguntava com s'ho faria per reproduir aquelles lletres que feien arcs, espirals i ziga-zagues. Salvat va viure una autèntica febre d'editor de revistes, pamflets, manifestos. En un, encapçalat per un "Sóc jo, que parlo als joves", apel·lava a la joventut desmotivada: "Sigueu, almenys cada u de vosaltres, una cuca de llum".

No us demano tant. Només que pugeu Rambla amunt, tombeu pel carrer Hospital i entreu al Romea, on podreu assaborir un espectacle que és com un bon got de vi: un plaer senzill i contundent. És un muntatge exemplar (s'acaba aquest diumenge!) sobre la figura de Vicent Andrés Estellés, que aconsegueix transmetre la dignitat i l'arrauxament del poeta valencià amb l'austeritat que li correspon: un cafè, dues taules, una guitarra i uns homes que parlen. Cap al final, l'Estellés confessa que, encara molts anys després de la mort del seu pare, cada vegada que passa per davant de la casa on va viure la infància no pot evitar aturar-se i mirar per la finestra de l'habitació on va morir el pare. "I els gats, què se'n deu haver fet, d'aquells gats?", es pregunta, perquè recorda el pare envoltat de gats famèlics cada matí a l'hora d'esmorzar. I, com un llamp, recordareu un frase que heu llegit a l'exposició sobre en Salvat: la que explica que el seu pare va morir a alta mar, en un accident horrible, abrasat pel carbó. I us preguntareu si tots dos homes, l'un aturant-se davant d'una finestra, l'altre cantant-li tota la vida al mar, al port i als mariners, no van fer altra cosa que esperar el pare absent, buscant una guspira de cuca de llum.

Més continguts de