Publicitat
Publicitat

El Festival de Cap Roig ofereix la producció més gran de la seva història

Sting simfònic

Un total de 2.000 privilegiats veuran demà a Cap Roig Symphonicity, un espectacle en què Sting portarà a l'escenari els seus grans èxits amb l'Orquestra Simfònica del Vallès. Les entrades estan exhaurides.

"El que caracteritza el Festival de Cap Roig és que actuacions que normalment les veuen 20.000 persones, aquí són per a 2.000". Martín Pérez Lombarte, director del festival, està entusiasmat. I en té motius: demà Sting, acompanyat de l'Orquestra Simfònica del Vallès, portarà als Jardins de Cap Roig el seu espectacle Symphonicity , revisió orquestral del seu repertori.

"Aquesta és la producció més gran que mai ha afrontat el festival", revela Lombarte, i han superat el repte amb nota. Primer, han aconseguit convèncer Sting que actuï amb l'Orquestra Simfònica del Vallès: "Això representa més despesa i més assajos, però el festival ho assumeix amb gust". Per a un xou ordinari de la gira, Sting fa un assaig; per al concert de demà n'han calgut vuit amb els 84 músics de l'orquestra. I segon: "Se li va demanar al músic que fes especialment els seus grans èxits", una clàusula que l'estrella britànica del pop va acceptar. És a dir, que s'espera que la collita de Police hi sigui més present que la del músic en solitari. Aquesta excepcionalitat s'ha traduït en venda de localitats: en el moment d'escriure aquest article s'han venut 1.994 localitats d'un total de 2.000, les més barates a 155 euros i les més cares a 260. "Un 80% de l'aforament total del festival -unes 40.000 entrades- ja s'ha venut i segurament farem ple. En un moment tan complicat com aquest és un fet extraordinari", es congratula el director del certamen. Avui arrenca el festival amb la veterana banda de jazz rock Chicago, que no trepitja Catalunya des de l'any 1978.

Serrat celebra Peralada

No és aquesta l'única cita de cançó popular i orquestra simfònica als festivals d'estiu: avui Serrat, també amb la hiperactiva Simfònica del Vallès, celebra els 25 anys del Festival Castell de Peralada amb un repàs dels seus clàssics. Aquests dos concerts fan palès que fusionar la música popular amb la clàssica és molt més que acompanyar les melodies amb violins. Joan Albert Amargós, director i arranjador de l'espectacle de Serrat, i que també ha treballat amb Camarón, Poveda i Luz Casal, alerta que "sovint es posen quatre coixins harmònics que funcionin bé i es cau en la fatxenderia".

De manera similar pensa Raúl Fernández, Refree, cantautor pop que sovint s'ha vist comparat amb Serrat. Refree té menys experiència que Amargós en aquest camp, però va fer els arranjaments de l'espectacle Camaleons , en què artistes tan diversos com Amaral, Martirio i Sisa van interpretar els seus clàssics amb l'Orquestra Nacional Clàssica d'Andorra: "Massa cops una orquestra, en un context pop, es limita a fer una frase molt llarga, com un sintetitzador: nyiaaaaaaau ...". I l' horterada arriba quan els "grups toquen molt fort i tenen l'orquestra al darrere, com un teclat d'acompanyament: són com ninots". Això sol ser contraproduent: Amargós opina que en aquests casos el músic clàssic percep que "és una comparsa i no se sent bé". I afegeix: "S'adona perfectament que no hi ha hagut un treball de fons perquè el llenguatge orquestral aflori i tingui un pes important". Divos pop, no esclavitzeu l'obrer clàssic: Josep Reche, intèrpret de trompa a l'orquestra BCN216, va acompanyar el roquer John Cale al Primavera Sound, en la recreació del disc Paris 1919 . I valora sobretot que Cale, un gal·lès de caràcter difícil, "deixés una part de la partitura com un esbós, on vam consensuar amb ell les nostres intervencions solistes". El resultat va ser excels, un dels moments més reeixits del Primavera Sound.

El difícil equilibri

Equilibri complicat: el més difícil, sosté Amargós, és que "l'artista no quedi minvat per la intervenció de l'orquestra". Però alhora també cal "localitzar el clímax de la cançó i aconseguir que l'orquestra sigui un motor emocional més ampli que el d'un grup flamenc o pop". Traduït al lèxic pop de Refree, la dificultat principal és aconseguir que "l'orquestra soni a orquestra i la cançó no deixi de ser cançó". Però, segons Refree, sense passar-se: "El moviment d'instruments és energia, però de vegades com menys es mouen és quan tenen més potència". Els dos músics coincideixen a dir que no hi ha cap gènere popular més complicat que els altres a l'hora de simfonitzar-lo: "La dificultat la marques tu i la cançó", creu Refree, i un bon arranjador, opina Amargós, "quan escolta una cançó ja sap a la primera si té possibilitats".

Prescindir dels músics populars i treballar només amb orquestra i veu pot donar molt bons resultats: per Amargós "el flamenc és un gènere en què les cordes soles ja hi queden molt bé". I Refree, durant la seva experiència amb l'espectacle Camaleons , va demanar "només orquestra i cantant". Per què? "Perquè és molt més interessant i complex per al cantant i l'arranjador reproduir el caràcter d'una cançó sense guitarra, baix i bateria".

Una orquestra amb estudi propi

Però, ¿i la producció d'un esdeveniment així? Gerardo Sanz, mànager d'Antònia Font, es va haver d'espavilar quan Joan Miquel Oliver li va demanar gravar el seu repertori amb una simfònica. Després de l'ensurt, Sanz va trobar en l'Orquestra Simfònica de Bratislava la taula de salvació: "El més difícil va ser trobar una orquestra amb músics que poguessin ser a l'estudi al mateix temps. Ells tenien un estudi impressionant que es dedica només a això". I matisa que en aquest cas sempre és més difícil la producció artística que executiva: "El més complicat va ser mesclar el disc". Coser y cantar ? No. Pop i clàssica són amistats difícils i perilloses.

Més continguts de