Publicitat
Publicitat

'FESTIVAL DEL MIL·LENNI': SYLVIE VARTAN

Sylvie Vartan triomfa al Palau tot i no oferir una actuació rodona

Sylvie Vartan, el millor i el pitjor

L'oportunitat de veure en directe un dels mites del pop francès dels seixanta no es té cada dia i, per acabar-ho d'adobar, feia molt de temps que Sylvie Vartan no actuava a Barcelona, així que hi havia força expectació per veure-la cantar al Palau dins de la programació del Festival del Mil·lenni. I si bé el Palau no estava ple a vessar (hi havia bastantes butaques buides a la platea), la devoció del públic ho compensava. Un exemple: només apagar-se els llums algú no va contenir més l'emoció i va cridar: "Sylvie!" I això fins i tot abans que sortís a l'escenari la més bella per anar a ballar .

Aquesta devoció per la cantant -nascuda a Bulgària el 1944, convertida en estrella a França durant els seixanta, reina dels tabloides francesos arran de la seva relació amb Johnny Hallyday i resident a Califòrnia des dels vuitanta amb el seu segon marit, un productor italoamericà- va fer possible que Vartan triomfés al Palau tot i no signar un xou rodó.

Els punts forts de l'espectacle van ser la banda d'acompanyament, un sextet molt ben proveït (el baixista va alternar el seu instrument amb un contrabaix i un violoncel; el pianista, l'orgue amb un piano de cua; el guitarrista, l'acústica i l'elèctrica; i el teclista, el sintetitzador i l'acordió), i sobretot, la presència de Vartan, magnífica als 66 anys, primer enfundada en un vestit de vellut negre llarg fins als peus i amb una camèlia guarnint-li l'escot i després, amb un vestit jaqueta fosc, sempre cavalcant en uns Louboutin de taló de pam. Però si bé el xou va concedir moments inoblidables, també en va deixar d'altres impresos a la retina que seria millor oblidar.

Un dels moments més sublims va ser quan Vartan va interpretar Mon enfance , de Barbara. I dir interpretar no és gratuït. La Sylvie va explicar que era com si aquesta cançó l'haguessin escrit per a ella, i per l'emoció i la intensitat amb què la va cantar, la cara il·luminada per un potent focus de llum blanca, semblava que de veritat cantés sobre la seva pròpia infància. El mateix es pot dir de Sous ordonnance des étoile s, inclosa en el seu últim treball, Soleil bleu (2010), i que canta a duo amb el francès Arthur H. Tot i dialogar amb una gravació (Arthur H. no va ser al Palau, només la seva veu), l'expressivitat de Vartan va ser impressionant. També van ser prou memorables els clàssics La maritza i La plus belle pour aller danser -tot i el canvi en la veu de Sylvie-, dues de les cançons més antigues que va cantar en un concert llarg -gairebé una trentena de temes- que va donar força protagonisme a la discografia més recent de l'artista.

El moment més baix de tot el xou, però, va ser la versió d' Ebony & ivory , original de Paul McCartney i Michael Jackson, que Vartan va cantar a duo amb la seva corista, que és negra. Tot plegat, bastant kitsch . Una corista, per cert, que, de vegades, més que acompanyar Vartan gairebé l'havia de doblar.

Més continguts de