Publicitat
Publicitat

Thomas Piketty: “Calen fiscalitats fortes per posar el capitalisme al servei de tothom”

Desequilibris”Hi ha el risc que tornem a una societat tan desigual com la de fa un segle” Oportunitats”Encara té sentit demanar un crèdit per poder estudiar a la universitat. Malgrat les desigualtats, la meritocràcia existeix”

Crédit Suisse ha publicat un informe aquesta setmana en què explica que l’1% més ric de la població té el 48% de la riquesa mundial. Heus aquí una altra dada que confirma la seva teoria.

Sí, no és cap bona notícia. El nivell de desigualtat patrimonial al món està creixent. I podria anar més lluny, encara. L’any 1914 els més rics en patrimoni, a França o al Regne Unit, tenien gairebé el 70% del total dels patrimonis. Era excessiu. La desigualtat, fins a un cert punt, pot ser útil per al creixement, però quan arriba a nivells extrems pot ser perjudicial, perquè condueix a una gran perpetuació de les desigualtats i disminueix les possibilitats de mobilitat social. Actualment existeix el risc que tornem a una societat tan desigual com la de principis del segle XX. Encara no és el cas, i hi ha maneres d’evitar-ho, però no s’ha de confiar simplement en les forces naturals del mercat. Crec en la competició, però penso que calen institucions democràtiques i fiscals molt fortes que permetin assegurar que les forces del capitalisme estiguin sempre al servei de l’interès general i que permetin que tothom pugui beneficiar-se de la globalització. Si no, hi ha un alt risc que gran part de l’opinió pública, si té la impressió que la globalització no li funciona, se’n desentengui i s’orienti cap a solucions del tipus replegament nacional.

Com és possible que estigui augmentant la desigualtat a Espanya si tenim una de les taxes d’atur més elevades del món desenvolupat?

Al sud d’Europa, sobretot a Espanya i a Itàlia, hi ha un fort increment dels patrimonis privats, en percentatge del PIB, particularment des dels anys 80 i 90. D’una banda, és una bona notícia, perquè vol dir que els nostres governs són pobres, però que col·lectivament a Europa som rics, no estem posseïts per la resta del món. De vegades ens imaginem que estem endeutats amb l’emir de Qatar o la banca de Xina... Bé, hi pot haver equips de futbol que pertanyen a l’emir de Qatar, però, globalment, França, Espanya, Itàlia i Alemanya es posseeixen a elles mateixes. Ara bé, a causa de la crisi de la zona euro, invertim menys en les universitats i en l’educació en un moment en què hauríem de fer-ho. Estem en un moment en què hauríem de demanar una mica més a aquests patrimonis i una mica menys a les joves generacions, que tenen uns salaris que s’estanquen, si és que tenen feina, perquè hi ha un nivell d’atur totalment insuportable i que és la conseqüència, en gran part, de les males polítiques que s’han aplicat a la zona euro aquests últims anys.

¿La predicció més inquietant del seu llibre és que la meritocràcia acabarà desapareixent?

Encara existeix, però menys del que es voldria i menys, sens dubte, del que existia en els anys immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial. Per tant, no estem del tot de retorn al món de Balzac que descric al meu llibre, en què al jove estudiant de dret Rastignac, que viu l’any 1800 o 1820 a París, li diuen: “Només l’herència et permetrà avançar a la vida, no pas els estudis”. Però, per a les generacions nascudes a partir dels anys 70 i 80, i encara més per a les generacions nascudes durant els 90, poder accedir al patrimoni únicament amb el salari de la seva feina, sense patrimoni familiar, s’ha tornat molt difícil. És a dir, pot funcionar, però cal tenir un molt bon salari. Per a les futures generacions, potser l’herència l’any 2020 o 2030 a Espanya encara serà més important que a l’època de Balzac, ja que, en una societat on hi ha un estancament demogràfic, els patrimonis acumulats en el passat poden tenir una gran importància.

Llavors, ¿ja no té sentit demanar un crèdit per estudiar a la universitat?

Sí, perquè, de tota manera, avui vivim en un món que és més meritocràtic que el del segle XIX. A més, hi ha maneres d’organitzar la societat perquè l’educació i la feina valguin més que l’herència. Però és cert que, de moment, tenim un sistema fiscal que ens taxarà de manera molt més forta si guanyem 50.000 euros de més amb la nostra feina que si rebem 50.000 euros de més amb una donació. Aquí passa alguna cosa anormal.

El seu llibre m’ha recordat Silvio Berlusconi, quan va recomanar als joves italians: “Caseu-vos amb algú que sigui ric”. ¿Potser Berlusconi és pikettià?

No gaire [somriu]... Berlusconi va suprimir completament l’impost de successions a Itàlia. Hi ha molts països que, per sort, el mantenen: Alemanya, el Regne Unit, els Estats Units, França... Tots tenen una taxa d’imposició sobre les més altes successions de l’ordre del 40%. La senyora Merkel i el senyor Cameron no proposen reduir-la al 0%. Per tant, hi ha diferents maneres d’organitzar el capitalisme. Podem tenir la propietat privada, el capitalisme d’emprenedors i negar-nos a permetre una transmissió il·limitada dels patrimonis entre algunes mans.

Els contraris a l’impost de successions diuen que el teu pare ja va pagar els seus impostos, i que si pagues per la successió estàs pagant dues vegades per la mateixa riquesa.

I si la riquesa venia del seu besavi, també? Fins a quantes generacions continua aquest raonament? Que una família visqui des de fa tres segles de les rendes del seu patrimoni mentre que altres treballen per pagar-li lloguers no es correspon al nostre ideal democràtic modern. L’objectiu ha de ser reduir els impostos sobre el treball. S’ha de trobar un equilibri. És a dir, no es pot imposar un 40% o un 50% al treball (si comptem totes les cotitzacions socials, tots els impostos...) i, en canvi, un 0% a una donació de successió. Crec que hi ha un equilibri que s’ha de trobar. Als Estats Units va arribar fins a un 70% o 80%, i això no va matar el capitalisme americà. Com va dir Warren Buffett en aquella comparació: “No vull que l’equip olímpic del 2030 estigui format pels fills de l’equip olímpic de l’any 2000”. Cal mobilitat.

Quan el vam entrevistar, Zygmunt Bauman va fer una llarga i elogiosa cita del seu llibre, però es deia: “No sé si esperar un miracle o una catàstrofe”. Què espera, vostè?

Espero millors polítiques, millors institucions, sobretot europees. No m’agraden les prediccions apocalíptiques. Hi ha mecanismes que permeten la reducció de les desigualtats. El més important: la difusió de l’educació. Que Europa destini més diners a pagar els interessos del deute que a invertir en universitats és un error: vol dir que no s’està preparant bé per al futur. Ara bé, cal ser conscients que en el passat els canvis no sempre han succeït de manera pacífica. Les guerres mundials, l’existència del contramodel soviètic, van tenir un paper important perquè les elits acceptessin un cert grau de redistribució. A França, fins a l’any 1914, les elits republicanes no volien l’impost sobre la renda, i va ser només per pagar la guerra contra Alemanya i no pas per invertir en les escoles que, finalment, van acceptar l’impost sobre la renda. En gran part perquè, en aquella època, hi havia una certa negació de la desigualtat i també una actitud que consistia a dir: “Ja vam fer la Revolució Francesa. Com que ja no tenim aristòcrates i la gent és igual davant el dret a la propietat...” És el mateix argument que tenim avui en dia. És a dir, aquest argument segons el qual tothom pot ser emprenedor.

No és cert?

No, no és cert. La desigualtat de les fortunes és tan forta en la França del 1914 com en la França del 1789. Va haver-hi la Revolució Francesa, va haver-hi la igualtat d’accés a la propietat, però sempre es continua mantenint una desigualtat de patrimonis que és tan extrema com l’any 1789. La renovació dels patrimonis no ha permès distribuir la riquesa. Després d’aquestes guerres, l’impost progressiu sobre la renda i les successions, l’estat del benestar, l’educació lliure i els sistemes de sanitat pública han permès democratitzar el capitalisme i han permès reduir les desigualtats. Ja hi ha hagut crisis de desigualtat en el passat, i no han acabat sempre bé.

La democràcia està en perill?

Als Estats Units comença a ser un problema: l’1% dels més rics influeix directament sobre les institucions democràtiques americanes, perquè el Tribunal Suprem ha suprimit tots els límits sobre les donacions privades a les campanyes polítiques. I això constitueix un perill real.

I a Europa?

A Europa tenim institucions democràtiques i legals que limiten el finançament privat de la vida política i cal valorar aquestes regles. Tots els països europeus es tornaran cada vegada més petits a escala de l’economia mundial i, si no ens unim a temps, farem coses per salvar les nostres pells que són completament contràries als nostres valors. Com ara vendre armes a Putin, com França va fer recentment. Per recuperar algunes engrunes, estem disposats a vendre’ns a qui sigui. Hem d’anar amb compte.

Quin impacte ha tingut en vostè l’èxit de la seva feina?

No m’ha impactat tant. Tinc una vida normal d’investigador universitari, en família, a París. Tinc tres nenes amb les quals marxem de vacances cada estiu, tallo tots els contactes via mail, tinc caps de setmana totalment normals...

Té converses amb el president, amb les elits...

Sí, però no s’escriu un llibre per trobar-se amb gent de la política, s’escriu un llibre per als lectors. El que més m’agrada és trobar-me a les llibreries, a les conferències, amb gent que em diu que ho ha entès tot, del llibre, tot i que normalment no llegeixen llibres d’aquest tipus, gruixuts, universitaris, d’història o d’economia... Era el meu objectiu, per tant, estic molt content, evidentment.

Quin cotxe té vostè?

Jo? Aquesta no me l’esperava... Tinc un Renault Espace vell, de l’any 2000, per tant, ja té 14 anys, però funciona perfectament. Me’l vaig endur a Istanbul l’estiu del 2012 amb la meva família i va funcionar perfectament, vam travessar tots els Balcans. Mentre funcioni...

Més continguts de

l'e
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT