Publicitat
Publicitat

La natura ens dóna benestar i pot ser un entorn favorable per a la rehabilitació, especialment de trastorns generats per nuclis urbans

Teràpia de verds

Què té a veure la medicina d'Hipòcrates amb el massís del Montnegre? Sembla que res, però possiblement aquest metge de la Grècia clàssica recomanaria la vall d'Olzinelles com a espai òptim per ajudar a guarir els seus pacients. Hipòcrates era del parer que per curar un malalt primer calia observar com era casa seva, quin era el seu entorn natural.

El llegat hipocràtic té avui una plasmació concreta en el que s'anomena paisatge terapèutic. Es tracta d'una combinació d'elements naturals -el clima, el tipus de vegetació, la llum, l'aigua, el vent, les forces tel·lúriques- que interactuen i formen un equilibri perfecte, gairebé màgic, segons el metge naturista Miquel Pros, que sosté també que "aquests entorns rares vegades són a l'alta muntanya i arran de mar, sinó en valls i comes".

Calma física i mental automàtica

Els paisatges terapèutics són espais fàcils de localitzar, perquè sovint s'hi han ubicat centres de recés espiritual, monestirs i, més remotament, construccions megalítiques. Segons el consultor ambiental Josep M. Mallarach, això s'explica perquè són entorns que "generen gairebé automàticament benestar físic, mental i espiritual als que els trepitgen".

Per les característiques geogràfiques i climatològiques que té, Catalunya concentra alguns espais terapèutics. De fet, a finals del segle XIX, el tram de costa entre el Vendrell i Calafell es considerava un dels indrets més saludables de la península Ibèrica a causa de la proliferació d'una determinada mena d'alga i de l'elevada concentració de iode de l'aigua del mar, molt superior a la que hi havia en altres punts del Mediterrani. Anys més tard, el rei Alfons XIII hi va inaugurar el sanatori de Sant Joan de Déu per aprofitar precisament els beneficis de la talassoteràpia.

Paisatge centenari

Un altre exemple de paisatge terapèutic és el camí de Can Valls d'Olzinelles; un reducte de calma a mitja hora del mar i a pocs minuts del dolmen de Vallgorguina, al Vallès Oriental. El geògraf i naturalista Martí Boada explica que en aquest camí hi anava a fer salut la burgesia de finals del segle XIX. Més de cent anys més tard, els elements que animaven a visitar aquest paratge es mantenen gairebé intactes.

La farmacèutica Carme Bigues, per exemple, fa aquest camí sempre que les ocupacions diàries l'hi permeten. "Per mi, l'efecte terapèutic d'aquest paratge és un cúmul d'estímuls diferents: és la calma, són els arbres, les diverses tonalitats de verd...", afirma. Les germanes Lluïsa i Teresa Vallicrosa també fan sovint aquesta passejada. "Arriba un moment que camines i, mentalment i físicament, t'endinses en el que estàs veient, el paisatge t'abdueix, gairebé voldries ser un arbre", emfasitza la Teresa. Els metges sostenen que l'efecte físic que produeix aquest benestar és immediat, ja que arriba més oxigen al cervell, millora la circulació de la sang i la tensió i l'angoixa disminueixen. Segons Miquel Pros, "la nostra retina es relaxa quan veu tonalitats verdoses; el verd és un color que ens produeix benestar."

Tradicionalment els metges han recomanat l'alta muntanya a persones amb anèmia, l'aigua de mar a les que pateixen afeccions respiratòries i de pell i els paisatges desèrtics a les persones amb problemes d'angoixa i d'estrès. Malgrat l'efecte beneficiós d'aquesta mena d'entorns, Mallarach adverteix que l'acció terapèutica d'un paisatge és al capdavall molt subjectiva, perquè "pot ser que a una persona l'afavoreixi la visió de la muntanya i a una altra la d'un riu cabalós o que a algú fins i tot el satisfaci la contemplació d'un paisatge àrid: és qüestió de gustos i de trajectòria personal", explica el consultor.

En qualsevol cas, sembla clar que les ciutats han esdevingut l'antítesi d'un entorn saludable. Segons Martí Boada, només així s'explica l'èxode terapèutic de milers de persones que fugen de la ciutat quan arriba el cap de setmana. De fet, diu Boada, aquest va ser el motiu pel qual el primer parc natural de Catalunya va obtenir aquesta qualificació l'any 1928: "El Montseny no es va protegir per la seva riquesa de fauna i flora sinó perquè era una muntanya pròxima a Barcelona. Els joves confinats al sistema urbà podien pujar-hi el cap de setmana per fer salut", apunta el geògraf.

Entorns naturals per rehabilitar

I és que els nuclis urbans han generat patologies directament vinculades a aquesta mena d'entorns, com per exemple la depressió, l'estrès i l'angoixa; patologies que, segons el metge naturista Santi Giol, "són difícilment tractables sense sortir de la ciutat". És per això que ell va decidir situar el seu centre mèdic en plena natura, ja que va considerar que els seus consells no tindrien el mateix poder de convicció si els donava des d'una consulta situada en un nucli urbà.

Per Miquel Pros, l'entorn és fonamental per guarir, tot i que, evidentment, no és suficient. En aquest sentit, creu que caldria diferenciar entre les clíniques d'urgències i les clíniques de rehabilitació i sosté que "si bé les primeres han de continuar situades als nuclis habitats, ens hauríem de plantejar que les de rehabilitació estiguessin ubicades en entorns naturals: només així podríem combatre les patologies modernes", opina.

Adaptar-se a la vida de camp

Ambientòlegs i metges coincideixen en els efectes benefactors de determinats paisatges, però també ho fan en la impossibilitat de transformar els nuclis urbans en espais totalment terapèutics. "Potser no podrem canviar les ciutats", diu Santi Giol, "però podem ajudar a canviar els individus que hi viuen", afegeix el doctor naturista.

Moltes persones amb estrès que han fet un recés a la natura, a la llarga -o no tant- han decidit canviar el seu estil de vida. "Els primers dies de vida al camp acostumen a ser els més durs", explica Giol. "El pacient tendeix a alterar-se més perquè no està avesat al silenci, s'avorreix i no vol estar sol amb si mateix. No és fins que passen uns dies que comença a experimentar un cert benestar", diu.

En definitiva, el paisatge terapèutic ha esdevingut una eina especialment útil, no només per alleujar afeccions físiques i mentals específiques, sinó per a tots els que sobreviuen el dia a dia de ciutat, superats per la seva pròpia rutina accelerada; conscients que l'únic verd que perceben és el dels semàfors.

Més continguts de