ALT EMPORDÀTot va començar al pàrquing La Comtessa del Pertús. La Montserrat, la noia que s'ocupava de cobrar els clients, va veure com al final del pàrquing s'aixecava una columna de fum i va enviar un WhatsApp a la seva companya que treballa al pàrquing municipal, situat una mica més amunt. Com que no li contestava, va sortir de la caseta on té la caixa i la va alertar a crits. Mentre la companya trucava als bombers, va passar un cotxe de la policia local i va mirar d'apagar el foc amb un extintor. Però feia massa vent i quan, al cap de deu minuts, van arribar els bombers les flames s'enfilaven descontrolades marge amunt. "Ja no s'hi podia fer res", recorda un dels bombers d'aquest primer camió vingut de la caserna de la Jonquera.
Ens ho explica dijous, cinc dies després, quan el balanç d'hectàrees cremades ronda les 14.000 i la zona de Boadella encara fumeja. Estem asseguts a l'entrada de la caserna, sota un cartell en què es llegeix "Se'ns pixen a la cara i diuen que plou". Això, esclar, no té res a veure amb l'incendi; això, diu el bomber, ja fa temps que ho tenen penjat. "És per les retallades, no pot ser que sempre paguin els mateixos".
El bomber, que no té nom -ara els noms i les declaracions els has de demanar als gabinets de premsa perquè t'ho ordenin de dalt a baix i t'hi posin un llacet-, està esgotat però content de la feina feta. Diu que una vegada han passat, les coses sempre es podrien haver fet millor, però que, en general, l'estratègia per dominar el foc ha estat la correcta. Al principi el vent era tan bèstia que durant les primers sis o set hores ja s'havien cremat 9.000 hectàrees, més de la meitat del total. No t'hi podies anticipar. Josep Maria Cervera, responsable de les ADF, recorda que a la Jonquera les teies enceses li saltaven per sobre. Sort que la tramuntana va parar abans del que s'anunciava. Cervera era a la Jonquera quan li van dir que anés cap a Portbou, on es va declarar el segon incendi, justament a la cua dels cotxes que anaven a França i s'havien desviat cap a la N-260. Aquest segon incendi no era complicat, no tenia res a veure amb el primer, però va tenir unes conseqüències tràgiques perquè la gent es va espantar, va deixar els cotxes i va fugir cap als penya-segats. Hi van morir un home francès i la seva filla. Des de Portbou es podia seguir el que passava i han quedat nombroses fotos i testimonis que permeten afinar molt sobre el com i on va començar. I potser sobre el qui.
Al bar La Societat, a la Jonquera, els cagundéu i qui-els-va-parir són la lletania que acompanya les converses d'aquest primer dia de calma després de la batalla. No hi ha verí en el to -més aviat rogallós i amb poca pistonada a causa del cansament, la por i les nits d'insomni-, però sí en les paraules. El paisatge devastat fa que amb les cendres aflorin també els problemes soterrats; "el país amagat", com diu un home que pren un tallat a la barra.
Fantasia d'atrapar el culpable
Es fa conya, una conya amarga, sobre aquesta fantasia d'atrapar el culpable per l'ADN deixat en una burilla en un lloc on es mouen quasi 30.000 persones al dia. "A vegades ens prenen per criatures", diu un dels parroquians, potser un dels policies de la frontera. Un home que explica que malgrat que la policia tingui identificats tots els traficants de droga que venen a la Jonquera i blanquegen els calés comprant i venent botigues, fent i desfent factures; malgrat tenir coneixement de qui són els macarres que trafiquen amb les prostitutes repartides per les carreteres com si fos bestiar, no hi ha voluntat política de parar tots aquests negocis violents i mafiosos. "Quan al poble l'alcalde va mirar de parar la prostitució i va negar el permís per fer el nou prostíbul, el Tribunal Superior de Justícia hi va donar llum verda en nom del lliure comerç", es queixa escèptic. Només faltaven les declaracions de l'alcalde de Figueres i diputat al Parlament, Santi Vila, segons el qual no és casualitat que l'incendi hagués començat en un lloc, la Jonquera, "on es concentra un tipus d'activitat que -va dir- és l'origen d'aquest tipus de desgràcies, com compra massiva d'alcohol, de tabac, consum massiu de prostitució, concentració de molta població, pràctiques incíviques els 365 dies de l'any".
L'alcalde de Figueres no va trigar ni un dia a demanar perdó pel que acabava de dir, però ja ho havia dit i aquí tothom hi veu una maniobra comercial i política. La voluntat de Figueres de lluitar pel comerç que es queda a la frontera, on ara també es vol construir un gran centre outlet , patrocinat pels germans Escudero.
El terme de Capmany ha estat un dels llocs on l'incendi ha fet més mal. Al centre social La Fraternal hi trobem la família del mallorquí José de la Rubia, ceramista i pintor que fa vint anys va descobrir l'Empordà i se'n va enamorar. Amb materials reciclats i la força dels seus braços, el José i la dona, la Maria, van aixecar una casa al mig del bosc, on vivien amb una de les filles i quatre néts, una nena petita, la Melinda, i els tres bessons, Raúl, Aron i Damián.
Salvar la casa
Des de la casa es veia tot el golf de Roses i, a l'esquena, el Pertús. "Un lloc per somiar", diu el José. El diumenge, el José estava cuinant quan va veure que el cel agafava un color vermellós. Eren quarts de dues i el fum semblava molt lluny, així que no hi van donar més importància i van parar la taula per dinar. "Al cap de quinze minuts ja teníem el foc a sobre", recorda. La família va fugir cap a Capmany i el José, un amic i el gendre van provar de salvar la casa remullant els voltants amb la mànega i galledes d'aigua. "Va ser com un malson; les branques saltaven esperitades, inclús els troncs sencers, l'escalfor era insuportable; quan estàvem a punt de ser encerclats per les flames vam fugir; en arribar al mig d'una vinya, em giro i veig com el foc engoleix la casa d'una xuclada". La família del José i les altres famílies de Capmany que han perdut la casa han rebut una enorme ajuda dels veïns i de molts pobles de Catalunya: roba, menjar, paraules d'encoratjament. "Gràcies a tothom, gràcies", diu el José mentre mira l'últim quadro que va pintar i que havia penjat a La Fraternal, "la mare naturalesa amb els peus arrelats a terra -explica-, el braç allargat en direcció al sol, convertit en foc". M'ensenya la data que porta el quadro, 26 de juny. "Carai", diu, "la vida", "les coses que passen", "el que no veiem".
El patró del 2006 i del 1986
Agullana, Terrades, Boadella, Darnius, Llers, Biure... El patró que va seguir el foc s'assembla al dels incendis del 2006 i del 1986, que va arribar fins al mar perquè la tramuntana bufava més del nord-oest. Aquesta vegada, si el vent no hagués amainat, potser el foc hauria saltat a l'Alta Garrotxa amb unes conseqüències imprevisibles. ¿Es poden preveure aquests incendis, es poden evitar? "Al Mediterrani sempre hi ha incendis, però quan el bosc era rendible i estava cuidat era més fàcil tallar-los", diu Josep Maria Cervera. "Ara tenim més cases al bosc, i menys conreus; la societat haurà de decidir si vol ordenar el territori gastant-hi recursos, amb pagesos, pastors, gent que se n'ocupi malgrat que la feina no sigui rendible i costi diners; o si prefereix gastar en els incendis i les despeses que costa apagar-los, i assumir les tragèdies humanes que sempre hi ha, la tristesa que produeix la destrucció, la imatge negativa de cara al turisme..."
"Em trenca l'ànima de dolor veure com ha quedat el paisatge, la natura que ens envolta. Avui no sento cantar els ocells. No hi ha papallones. L'olor de fum ho impregna tot. He decidit plantar aglans i tot el que pugui, quan sigui l'hora. Prego perquè no plogui fort. Vull aprendre a cuidar el bosc. Hem d'aprendre nosaltres mateixos a gestionar-lo. La tristesa es barreja amb la resistència a no rendir-me. T'estimo, Empordà. Estimo aquest paisatge adolorit, ferit. Estimo aquesta terra, aquesta gent. Ara sí que ploro. Ara ja puc plorar", escriu una dona de Biure als seus parents llunyans, després de tres dies jugant-se la vida, lluitant per salvar la casa i el poble.
