Publicitat
Publicitat

ARA ENS EN SORTIM

Josep Gallart fa 20 anys que va en cadira de rodes però això no li ha impedit viatjar per tot el món

"Tirar endavant és una necessitat i alhora una exigència"

"Quan surts de l'hospital el que voldries realment és tornar-hi a entrar", diu Josep Gallart recordant el dia que va abandonar la Vall d'Hebron en cadira de rodes després d'haver-hi passat més de sis mesos ingressat.

En aquell moment, fa gairebé vint anys, la seva vida s'havia convertit en un cúmul d'incerteses enmig de les quals només hi havia una veritat: no podria tornar a caminar.

El Josep no va patir cap accident traumàtic, simplement un dia, amb 35 anys, no es va poder aixecar del llit. Ho recorda al saló de casa seva, amb el to tranquil de qui ha viscut molts anys amb aquesta realitat però la veu se li trenca quan recorda el moment en què els metges li van confirmar que tenia una lesió medul·lar que l'obligava a anar en cadira de rodes per sempre més. "És difícil de pair", reconeix, "encara ara quan hi penso se'm fa un nus a la gola, però la gent que ha estat al meu costat ha estat la clau per sortir-me'n, per tirar endavant".

Els metges no van poder aclarir per què el Josep va patir una inflamació medul·lar que el va deixar en cadira de rodes. "Em van fer moltíssimes proves", diu. "Recordo la por i els nervis d'aquells mesos, van voler descartar altres malalties, com l'esclerosi múltiple, però al final del procés no es van poder saber del cert els motius del problema", destaca. Tot i això, amb la certesa que tenia el cos paralitzat des de la meitat del pit fins als peus, va començar un procés de "reorganització", tal com ho explica ell. "Has de refer la teva vida i això vol dir que t'has de reorganitzar, no només per a tu, sinó també per als altres, per als que t'han donat suport. Ells s'ho mereixen. Tirar endavant és una necessitat i una exigència".

El Josep explica el primer dia que va sortir de l'hospital en cadira de rodes: "Vam anar a la Vila Olímpica i va ser molt dur perquè allà em vaig adonar que la gent ja no feia la meva alçada, estaven per sobre meu, tot i que mentalment jo seguia estan al seu nivell". Deixar l'hospital va ser dur perquè allà se sentia "segur, controlat i ajudat" i fora d'aquelles parets "tot eren dificultats". Amb la seva dona van haver de canviar-se de pis perquè on vivien no s'hi podien fer les reformes necessàries, i llavors es va adonar de la gran dependència que suposa viure assegut en una cadira. Per això en aquell moment va prendre una decisió que ara considera "tota una declaració d'intencions". Es va apuntar a l'autoescola per tornar-se a treure el carnet de conduir.

Com que el Josep té una minusvalidesa del 83%, el seu carnet ja no era vàlid, havia d'aprendre a conduir amb les mans i per això calia passar un examen. "Va ser el primer que vaig fer. Era com una necessitat de reafirmar la meva autonomia". I a partir de llavors va començar a reorganitzar la seva nova vida, no sense cometre alguns errors. Per exemple, va tornar a la seva feina en una òptica al Prat de Llobregat, on era responsable de vendes i la cosa no va funcionar. "El problema és que allà tot eren dificultats, em veien com un pobre noi, tenien compassió de mi i jo no em sentia gens motivat". Al final va decidir deixar la feina i començar de zero. "Ho vaig consultar amb molta gent i em van dir que amb una minusvalidesa com la meva, m'oblidés de tornar a treballar". Li va costar molt prendre aquesta decisió, perquè des dels 14 anys que estava treballant però ara, quan mira enrere, no se'n penedeix. "Vaig convertir les meves aficions en la meva vida".

Viatges en cadira

La fotografia, els viatges, la informàtica i la política -és president de la secció local d'ERC de Caldes de Montbui- han omplert durant 20 anys la vida del Josep i el fet d'anar amb cadira de rodes no l'ha aturat. Tampoc a l'hora d'agafar un avió i creuar l'oceà. Amb la seva dona, al llarg d'aquest temps, han viatjat per llocs tan llunyans com Cuba, els Estats Units, Mèxic, el Marroc i Grècia. "El primer viatge que vam fer amb cadira de rodes va ser a Màlaga", recorda. "Hi vam anar en cotxe i vam escollir un lloc que estigués a prop, per provar", diu el Josep. "Allà em vaig adonar que viatjar en cadira de rodes és difícil però que es pot fer perfectament, només t'has d'oblidar de la improvisació". La pròxima destinació que vol visitar és Sud-àfrica. "M'atreu molt pels paisatges i la barreja de cultures que té", diu content.

Al llarg de tots aquests viatges el Josep ha pogut fer créixer una altra de les seves grans passions, la fotografia, que l'acompanya des que té 13 anys, quan el seu pare li va regalar una càmera. Les parets de casa seva estan plenes d'imatges de paisatges i persones als carrers de l'Havana, de Nova York i d'Atenes i cadascuna amaga una història que el Josep recorda i explica.

Si se li demana que faci un repàs de la seva vida diu que està content: "Sobretot són els altres els que em fan adonar de la importància del que he fet, de la meva actitud positiva. Quan veig l'admiració i el reconeixement als seus ulls és quan m'adono que me n'he sortit".

Més continguts de