Publicitat
Publicitat

MODA HIVERN 2012-2013

La Setmana de la Moda de Milà ha reforçat amb talent la personalitat femenina

Torna la dona sensual

Un abric del color de les pólvores facials cenyit al pit o un vestit de llunes de vellut marró que acaricia el cos: van ser els moments àlgids de la participació de Jil Sander i Bottega Veneta en la Setmana de la Moda de Milà, celebrada del 22 al 28 de febrer, proporcionats per uns dissenyadors en el punt màxim de les seves capacitats, que redefinien la presència de la dona. En la potent temporada d'hivern 2012-2013 italiana se sent una tendència a reforçar la personalitat: d'aquí l'espectacular viatge de Dolce & Gabbana i el nou enfocament que Marni ha donat a la firma.

Raf Simons de Jil Sander explica que s'ha inspirat en la idea d'una dona que és al seu entorn domèstic amb el marit o la parella: "Un dia de vida familiar i la bellesa que hi ha en això". Una vida amb classe, però. Flors de jardí que sortien de gerros continguts en caixes de plàstic transparents: potser una metàfora de la sensualitat que pot traspuar un abric. Els cover-up eren un seguit de cobertures sedoses sense botons, de colors suaus, lleus i de mànigues molt llargues que, amb la seva lleugeresa i la seva escotadura pronunciada, feien l'efecte d'una camisa de dormir amb un barnús. Alguns dels mantells folgats fins i tot arribaven al turmell.

Simons sembla haver-se mudat per moments a un terreny elevat, i la seva col·lecció tenia un tall impecable i alhora deliqüescentment suau, i suggeria així la dualitat de la dona del segle XXI. Independentment de si el dissenyador troba un lloc en una casa d'alta costura o desenvolupa roba femenina a partir de la línia de roba masculina del seu propi segell, la seva veu de creador és massa poderosa i massa important per quedar esmorteïda.

L'elegància esclatant de la desfilada de Bottega Veneta ha fet un veritable goig. Tomas Maier és un dissenyador amb una sensibilitat clara i moderna capaç de crear una elegància arrelada en el passat clàssic, però aplicada a la dona d'avui. Les models desfilaven en direccions diferents, però el missatge era el mateix: conjunts negres esvelts en teixits densos. El secret de l'èxit de Maier és el seu coneixement de la manera en què vol mostrar-se la dona moderna: impecable, llustrosa, amb el cabell lluent, amb un vestit tallat per ajustar-se al cos pels costats, un fermall sobre el tors per a una pinzellada de brillantor i botes per mantenir la línia pràctica.

En aquesta bonica col·lecció, el dissenyador sembla haver introduït sense esforç noves perspectives: un motiu floral en vellut, un parell de vestits prims que segons Maier eren de color Gainsborough, indicant el beix rosat dels llenços vaporosos del pintor. En la seva línia de creació, aquest dissenyador ha assolit la perfecció.

Oripells i brodats

Domenico Dolce i Stefano Gabbana tenien aranyes enfilades amb roses que substituïen les pantalles d'ordinador modernes a Dolce & Gabbana. En conjunció amb l'ària de La donna è mobile de banda sonora, indicava que el duo havia tornat enrere al seu món de randes negres i oripells barrocs.

Quina sensació! La primera part de la desfilada semblava constar només d'abillaments teatrals esplèndids amb oripells. Un vestit blanc enmig de la negror o vestits alleugerits i il·luminats amb randes trencaven la foscor opulenta. La segona meitat era plena de motius florals de colors vius: primer a la puntera de les sabates, després desenvolupada als vestits o en brodats que mantenien una lleugera impressió d'abillament teatral.

Després del tancament de la línia secundària de D&G, semblava que Dolce i Gabbana volien emfasitzar el que ha esdevingut la seva herència: una visió fortament italianitzada de la vida en un palazzo . Tots dos tenen una manera de fer que la fantasia es materialitzi en roba real, cosa que han aconseguit perfectament, si analitzem cadascun dels vestits.

"Emilio Pucci va fer una vegada una col·lecció sencera en blanc i negre: no sempre s'ha caracteritzat pel color i els estampats", ha dit Peter Dundas per explicar la desfilada d'Emilio Pucci. Dundas ha vist en la desfilada de Pucci la inspiració de Belle de jour , la pel·lícula de Catherine Deneuve en què el sexe batega sota la discreció exterior.

La desfilada de Pucci, malgrat els vestits de màniga llarga i unes pells flonges de color rogenc, feia un efecte força sexi. Els talls i clivelles, sobre les corbes, penetraven les siluetes més sòbries. Dundas parlava de negre exòtic. Eròtic hauria estat més escaient. Un joc de clarobscur sorgia del contrast de textures brillants, diàfanes, apagades o fins i tot de llana, per als suèters d'esquí amb flocs de neu. Una bafarada dels Alps, que recordava els orígens de Pucci en el món de la moda, aportava un element masculí i esportiu per contrastar amb la dolcesa.

Angela Missoni va fer referència a aquesta proposta parlant d'"una heroïna a la jungla d'asfalt". Però la desfilada de Missoni era en la mateixa mesura una oda a la natura i als carrers de la ciutat. "És una dona que somia perdre's a la natura", deia Missoni, i l'afirmació semblava literal amb les botes i fins i tot amb la vora d'un vestit de color òxid que semblava emergir del llot primaveral. El gènere de punt semblaven les pedres foradades de Death Valley i les incrustacions de cristall tenien el fulgor de la lava i evocaven el costat més salvatge de la natura.

La força de la Missoni actual és que ja no es basa només en els gèneres de punt estampats, acolorits i voluminosos. Els vestits esvelts van dominar la desfilada, cenyits al coll i les espatlles. La idea era repetitiva, però era lògica com a part d'una barreja visual de tons suaus i clapes de pells que quedava incompleta.

"Un èmfasi absolut en la forma, la textura i el tall, amb estampats com a punt i a part", va dir Consuelo Castiglioni sobre la seva desfilada amb Marni, que tenia un caire més esmolat, més geomètric. Evocaven subtilment l'actitud (tot i que no l'aspecte) de Rooney Mara a Millennium: Els homes que no estimaven les dones , que ha estat al darrere de moltes de les desfilades d'aquesta temporada.

La proposta estètica de Marni va ser brillant i molt visual; però no pas una ruptura brusca: hi havia teixits més gruixuts, jaquetes de cintura baixa i la inserció de vinil llampant, en colors com ara el groc canari, que s'afegeixen a la paleta de colors primaris.

La roba de caràcter esportiu, que va treure Umit Benan de la mà de Trussardi, ha marcat un punt d'inflexió per al dissenyador. Després de la desfilada dramàtica de la temporada passada, el dissenyador continua obstinadament en la seva missió d'entendre el cuir de la casa italiana i l'ús que la dona moderna en pot fer. Es va recrear en la fantasia d'un barret de gautxo sud-americà i d'una parada de mercat de fruites i verdures: d'aquí el ric vermell tomàquet, el color terracota i els tons verd espàrrec.

Antonio Marras és un romàntic sense remei i quan es va apujar el teló on lluïa envoltada de roses vermelles la cara intensa de la cantant Milly, la versió milanesa d'Edith Piaf, el missatge havia quedat prou clar: una combinació de teixits i textures que evoquen un mosaic d'emocions, ancorades en un món passat de dolcesa. La seva interpretació va consistir a engalanar la roba impermeable beix amb mànigues de pell, retalls de brocat i potser una capa de tweed . Sembla un vestit corrent, però alhora fidel a l'estil de Marras.

La desfilada d'Emporio Armani també va tenir certa dolcesa proporcionada per les parelles que desfilaven juntes amb idèntics pantalons retallats, semblants a pantalons d'anar a cavall, amb la volta per sobre del genoll, que descendien una mica a partir dels pantalons shorts amb mitges gruixudes que porten les joves desimboltes. Les gorgeres i volants alegres i femenins, flocs i roses de tafetà contrastaven amb el tall masculí.

Però el veritable focus de la desfilada va ser tota la gamma d'accessoris que semblen constituir una extensió del ja immens imperi Armani. No va desfilar gairebé cap conjunt sense una bossa de mà, en una gran varietat, des de les que tenien forma de disc a les que adoptaven motius florals. Els accessoris eren alguna cosa més que objectes per completar els conjunts. Semblaven més aviat una part més joiosa d'una desfilada coqueta i engalanada.

Més continguts de