Hi ha paraules i conceptes la simple menció dels quals ens trasllada immediatament a una època obscura: muscleres, còctel de gambes, Naranjito o Samantha Fox. En el món de la ciència, el seu equivalent és forat de la capa d'ozó. Als anys 80 es va aconseguir una presa de consciència excepcional sobre el perill que suposava l'emissió de CFC per a aquesta capa atmosfèrica que ens protegeix dels raigs ultraviolats. Això va culminar amb el Protocol de Mont-real l'any 1989, un tractat que és considerat un exemple de cooperació internacional (Kyoto seria la seva antítesi, ara que l'han lapidat una vegada més a Durban). Ara mateix, el problema ha estat relegat a un segon pla i costa sentir-ne a parlar. Seguint amb el símil, la notícia que l'hivern passat l'ozonosfera disminuís un 40% a la zona àrtica ha passat tan desapercebuda com el disc que, farà un any, van perpetrar conjuntament Samantha Fox i Sabrina Salerno (sí, sí, la de "Boys, boys, boys").
Mentrestant, científics de la Universitat de Virgínia estan estudiant si l'ozó que desprenen les roques quan es fracturen és detectable, de manera que puguem anticipar-nos a un possible terratrèmol. Potser, en un futur, la paraula ozó ja no anirà estretament lligada a un mal causat per l'home, sinó a una manera de salvar vides. Potser, tal com hem fet amb les malles, dignificades sota el nou nom de leggins, rebatejarem interiorment la mateixa forma al·lotròpica de l'oxigen: O3.
