EscriptorEl diccionari ens diu que una tradició és un “costum que ha prevalgut de generació en generació”. En el cas de la Patum, com en tants altres, es tracta d’una celebració popular per commemorar fets oblidats, alguns tan i tan antics que poden pervenir de la festa precristiana del solstici d’estiu. Ho remarco d’entrada per evidenciar fins a quin punt aquest costum o celebració ha canviat al llarg dels segles. De fet, gairebé resulta estrany haver d’insistir en una cosa tan patent com que cap costum, en cap país ni època, no ha aconseguit el miracle dubtós d’esdevenir immutable. Ni Heràclit es podia banyar dos cops al mateix riu, ni prometen res de bo les estructures encarcarades que s’entesten a romandre inamovibles (i no poso exemples perquè no cal).
Evolucionar deu ser la gràcia per excel·lència de totes les coses vives i bona part de les no vives, tant a escala quàntica com a escala còsmica. L’energia del Big Bang va evolucionar fins a convertir-se en matèria, i almenys en un planeta recòndit, la matèria va evolucionar fins al miracle fabulós de la vida. Evolucionar és la paraula sagrada de l’animalitat humana, el verb en majúscula que ens defineix com una identitat diferenciada, individualment i com a espècie. Però això no és en cap cas una negació de la vàlua nuclear de les tradicions sinó just el contrari: és el seu complement inevitable.
La celebració patumaire, afortunadament, s’ha transmès de generació en generació, però cada generació té el dret i el deure d’insuflar-hi estímuls nous per mantenir-la viva. El que cal protegir, crec, és l’essència del ritu; sigui la Patum, Nadal o les fogueres de Sant Joan, i cito expressament exemples encara més ancestrals que la nostra festa. De manera que no cal establir controvèrsies entre tradició i modernitat, sinó procurar que els canvis que el curs del temps reclama no desvirtuïn l’esperit de la commemoració.
En el cas concret del doble aniversari dels gegants i la incorporació d’un tema de Bruce Springsteen, confesso que potser preferiria el d’un autor local i patumaire, però la ressonància mediàtica evidentment no fóra la mateixa ni de bon tros. El que em sembla una llàstima és que només es pugui tocar una vegada, perquè perdrem l’oportunitat de sumar un ball nou al repertori geganter. Dit això, i per la part que em toca com a poeta de poble i membre d’Anònim Teatre, només em queda agrair als organitzadors de l’efemèride la possibilitat d’haver-hi pogut col·laborar: no ho canviaria, això sí que no, ni pel premi Nobel!
