Records que ens salven

Érem en una barca envoltats d'aigua. El sol començava a estar cansat, es notava que tenia ganes de marxar però que no gosava. El mar romania serè, amable, mig endormiscat i silenciós, com nosaltres. Havíem menjat poc, però suficient, i la pell lluïa orgullosa un bronzejat uniforme i sense tibantors. El silenci marítim era colpidor, absolut i gairebé imperceptible i les cares dels que érem allà recordaven les d'uns nens que no saben que un dia deixaran de ser-ho. El balanceig de la barca provocava petits esclats sonors entre el buc i les onades d'altres barques que, com nosaltres, necessitaven la perspectiva de la distància aquàtica per gaudir dels fars que hi havia a l'illa.

Vaig obrir els ulls un instant, per poder observar-nos, i vaig veure que ell també ho feia. M'hi vaig apropar i li vaig dir a cau d'orella: "Recorda aquest moment, recorda'l amb tota la intensitat de què siguis capaç. I al febrer, quan tornis a casa, un vespre fred i auster, evoca'l. Potser aquesta imatge et salvarà". I ho va fer, ho vam fer junts.

Aquest any, aquella postal ens ha salvat, no una, sinó moltes vegades. Tant, que s'ha desgastat i ara necessitem tornar-hi, per tornar a recordar.