'So doce e so amar'

Nàpols. Totty Renda m'espera a l'aeroport de Capodichino enmig del caòtic anar i venir de crits i passatgers amb maletes. L'autobús ens porta al centre i tot prenent un cafè napolità el meu amic em parla dels moments de decadència límit pels quals passa la ciutat. De fa uns anys, les deixalles s'acumulen pel carrer. No només és un problema de mala gestió política i de corrupció, s'ha de canviar la mentalitat, diu. En una casa napolitana podries menjar al terra de tan repolit que el tenen i, paradoxalment, no és estrany veure llançar pels balcons bosses d'escombraries.

Penso en Barcelona i en el dia que vaig passar de matinada per la platja de la Barceloneta, on piles de brossa escampades eren retirades per enormes màquines dels serveis de neteja a l'estil "aquí no ha passat res". La imatge recordava l'arribada dels americans a la Lluna.

Caminant cap al port, em pregunto fins a quin punt som tots tan napolitans com barcelonins. En definitiva, sembla que allò que hi ha més enllà de les quatre parets de casa, el que és nostre però també dels altres, llàstima, no és res de què hàgim de preocupar-nos excessivament. Chist`e ò paes do sóle, chist` e ò paes do mar, chist`e o' paes a`do tutt e parol so doce e so amar ...