VALENTÍ FUSTER: "No he pogut tornar a Catalunya. Això és així"

Ve d'una família de metges -els avis i el pare ho eren-, però la medicina no ha estat vocacional.

Jo volia fer enginyeria agrònoma però en aquell moment no tenia facultat a Barcelona i llavors vaig triar medicina, alguna cosa havia de fer! No hi ha dubte que l'ambient familiar hi va influir, però, si no, m'hauria dedicat a investigar el camp.

Suposo que no se'n penedeix.

No, crec que l'important és poder contribuir a la societat i això es pot fer des de qualsevol àmbit. Vivim en una societat que ha portat la gent a tancar-se cada cop més en si mateixa quan el que hem de fer és el contrari: fer coses per als altres. Sempre dic que la meva néta em cuidarà, i no perquè jo ho necessiti, sinó perquè haurà entès que cal donar als altres.

És fill adoptiu de Cardona, d'on és la seva esposa. Com es manté el lligam després de tants anys fora?

Jo vaig cada setmana a Madrid, on dirigeixo el Centre Nacional d'Investigacions Cardiovasculars (CNIC) i estic en contacte amb la societat i la cultura d'aquí. Sempre he tingut la possibilitat de fer docència i aquí tinc molts projectes. Em sento un home de món. Visc a Nova York i allò és casa meva, vinc aquí a l'estiu i és casa meva, vaig a Madrid cada setmana i també és casa meva. Fa molts anys que anem i venim. La nostra cultura no puc dir quina és però em sento molt còmode així.

I quina és la dels seus fills ?

Ells van néixer als Estats Units però nosaltres parlem català a casa i ells saben què és la cultura catalana.

Cap dels dos s'ha dedicat a la medicina.

Els dos han estat a punt de fer-ho, però al final han triat carreres que no tenen res a veure. El noi és músic i la noia és arquitecta. La medicina és interessant però hi ha altres opcions. Potser els hi vaig treure jo del cap, vés a saber!

Escolta les cançons del seu fill ?

M'agrada molt la seva música. És una gran persona, em trec el barret. Som completament diferents. Jo sóc una persona metòdica, racional i ell és un creador, un artista. Però si preguntes al meu fill quin és el seu millor amic, probablement dirà que el seu pare. El que vull dir és que en una família hi pot haver persones molt diferents i, en canvi, haver-hi molta comunicació.

Una trajectòria com la seva té un cost familiar?

No tinc gaires hores per estar amb ells, però crec que no és tant la quantitat de temps com la qualitat que un dóna. Avui en dia és important adaptar-se i assumir que dins de la família hi ha punts de vista molt diversos, i si un és capaç de fer això, la relació és positiva. La generositat és, sobretot, acceptar que n'hi ha que pensen diferent.

I en el seu cas, el seu pare era el seu millor amic?

No, el meu pare era un home molt rígid però amb un gran sentit de la llibertat. La meva infància va ser una bona combinació de rigidesa pel que fa al mètode d'educació i llibertat personal i filosòfica. Aprecio molt la seva influència, però la comunicació era amb la meva mare.

Ella va viure fins als 101 anys . Què hem de fer per arribar-hi?

Ella transmetia positivitat, tenia una visió oberta cap enfora i no cap a dins. La meva mare va ser crucial.

En quin sentit?

En el de voler contribuir a la societat. I crec que va ser cosa del seu pare, Valentí Carulla. Un home molt interessant: va fundar l'Hospital Clínic, va ser rector de la Universitat de Barcelona i va introduir l'ensenyament públic a Catalunya.

Era l'avi que anava en ase pels pobles i creava escoles.

El mateix. Ell va influenciar la meva mare i indirectament a mi.

Ara vostè ha agafat el relleu i va en cotxe els diumenges a visitar els pacients que no surten de casa.

Sí, però sense l'ase. Són malalts per a qui anar a l'hospital suposa un gran esforç i aprofito els caps de setmana per anar a visitar-los a casa. No ho he deixat de fer.

És una medicina més humanista, justament, la que s'està perdent.

Això no és un problema només de la medicina. Vivim en una societat molt tecnificada i consumista i la medicina no és més que una expressió d'això. Malgrat que sóc un home tècnic -sóc investigador- també crec fortament en l'humanisme. Podem fer tantes coses! I els joves estan preparats per fer-ho. L'únic que cal és motivar la gent.

En canvi, vivim una època amb un alt índex d'atur juvenil.

És cert, però els projectes que porto funcionen gràcies als joves. Estan involucrats en la societat però no els donem l'oportunitat de participar-hi. I aquí és on els adults estem fallant perquè no estem parant prou atenció en el potencial dels joves. Hem de confiar en ells. I a vegades no vol dir donar-los un lloc de treball, sinó acceptar-lo també com a voluntari. El 20% dels joves amb qui treballo a Nova York van començar com a voluntaris. La situació és dramàtica però hem de mirar totes les opcions.

I vostè pensa en la seva jubilació ?

No, mentre em vulguin al Mount Sinai m'hi quedaré. Però si un dia em jubilen, ja tinc vint projectes al cap. Per mi, el concepte jubilació és estrany. Entenc que en un moment determinat se'ns digui que ja no podem treballar, però podem servir a la societat de moltes maneres. És justificable que gent de 70 anys i amb bona salut estigui completament passiva? Si he de deixar el meu lloc de treball trobaré altres coses a fer i no necessàriament diagnosticant malalts de cor.

Com ara el projecte que ha portat a Cardona per promocionar hàbits saludables entre els nens?

Sí, els nens són els que poden canviar els hàbits dels pares. Treballem amb la hipòtesi que la nostra conducta com a adults depèn del que hem viscut dels 3 als 6 anys. És l'oportunitat d'adquirir bons hàbits.

Què ens queda per saber del cor?

No és tant saber, sinó ser-ne conscients. Tothom sap quins són els factors de risc de les malalties cardiovasculars, però no els modifica. A part de l'edat, n'hi ha sis més: obesitat, pressió arterial alta, colesterol, diabetis, tabaquisme i falta d'exercici. El repte és que l'adult sigui conscient del que és sa i del que no, i per això hem de començar a educar des de baix per assumir des de petits la importància d'evitar aquests factors de risc i millorar la qualitat de vida.

Diu que les malalties cardiovasculars són una epidèmia. Com podem combatre-ho?

Les organitzacions que tenen influència política juguen un paper fonamental per modificar el sistema d'alimentació, l'agricultura... I cal més educació: la població ha de saber que els factors de risc que causen l'infart també poden influir en la degeneració cerebral. Hi ha una relació directa amb demències de molts tipus. És un descobriment nou que pot canviar l'actitud davant les malalties cardiovasculars.

I l'estrès quin paper hi juga ?

Hi ha molta controvèrsia. L'estrès crònic altera la conducta: si un està estressat, fuma, té la pressió arterial alta, continua sent obès i no fa exercici. És a dir, són les conseqüències de l'estrès crònic les que causen malalties cardiovasculars i tot i que hi ha casos d'estrès agut que també les provoquen, no és tan habitual.

Tinc entès que vostè dorm poc; això és qualitat de vida?

Em llevo a les 4 del matí i a les 5 estic treballant. El nombre d'hores que cal dormir depèn de cada persona. Jo tinc un son molt profund i només em cal dormir-ne tres o quatre. I això no és anar contra la salut.

I què fa quan no treballa ?

Moltes coses. Tinc sis projectes educatius en funcionament arreu del món.

Em referia al temps lliure.

Bé, és que el temps lliure no crec que existeixi. Sempre el dedico a fer alguna activitat. Per exemple, ara surto en bicicleta, em preparo per pujar el Tourmalet per quarta vegada.

El model sanitari públic com el coneixem té futur? Hi ha qui diu que anem cap al model americà.

Agradi o no agradi, la sanitat serà un model mixt público-privat, i s'ha d'arribar a un equilibri perquè tothom estigui cobert. I la sanitat als EUA ja no és com fa deu anys, ja no hi ha aquesta medicina privada que et podia fer ric. Però és aquest segell capitalista que els europeus han posat als americans, i des del punt de vista professional és un error. Crec que l'ètica del treball que hi ha als EUA és impressionant i no l'he vist aquí. Un treballador arriba a les 6 del matí i si ha de fer hores extres les fa. No demana vacances a canvi. És una realitat que aquí no s'ha valorat prou.

I com veu Catalunya?

Només puc dir una cosa: torno a tenir esperança.

Esperança de què?

Que Catalunya torni a ser el que jo he viscut: oberta cap a fora, intel·lectual, progressista, font de creativitat... Que puguin venir a instal·lar-se indústries estrangeres. Això és el que jo havia viscut i s'ha enfonsat. Perquè crec que en els últims anys la societat política ha passat per sobre de la societat civil, que tenia molta força però la va perdre quan va entrar el tripartit. Ara torna a treure el cap i hi veig esperança.

Hi va haver algun moment en què es va plantejar tornar?

No he pogut tornar a Catalunya, ho vaig intentar i no vaig poder. Això és així. Però en realitat és com si hagués tornat. Dirigeixo el CNIC, dono beques a estudiants catalans; tinc molts projectes aquí. Ningú pot dir que hagi deixat Catalunya. Però la societat civil no té prou força perquè jo vingui.

No acaba de parlar clar, per què?

Perquè hauria de dir noms i no m'agrada. Per mi és un capítol esborrat. Estimo Catalunya i espero que vagi cap endavant.