Són 60 nanosegons més ràpids que la llum i, per tant, desafien la teoria de la relativitat d'Einstein, que es construeix al voltant d'una realitat inamovible: no hi ha res més ràpid que la llum. Són els neutrins, unes partícules minúscules, amb molt poca massa i que amb prou feines interactuen amb la matèria. S'han convertit en "atletes d'alt rendiment" gràcies a l'oportunitat que els han donat els científics de l'experiment Opera en enviar-los des del sincrotró del CERN a Suïssa fins a les instal·lacions de Gran Sasso, a Itàlia. Si es tractés d'una cursa, es podria dir que han aconseguit desbancar la campiona, la llum, arribant abans. A hores d'ara la comunitat científica està entre entusiasmada i escèptica. Consideren que l'experiment resulta sospitós fins que es demostri el contrari. Revisar-lo i repetir-lo pot trigar uns dos anys. Mentrestant, però, la troballa és un estímul per als que somien viatjar en el temps. La idea que alimenta la imaginació és que si hi ha alguna cosa que viatgi més de pressa que la llum, es podria trencar la relació de causalitat. És a dir, que els efectes poden influir en les causes. Almenys en teoria.
Humans i neutrins
Molts coincideixen que el viatge en el temps per als éssers humans continuarà en el terreny de la ciència-ficció. "Nosaltres estem fets de protons, neutrons i electrons, és el que toquem. Els neutrins són producte de processos radioactius, de desintegració, interactuen molt poc amb la matèria. Per exemple, a nosaltres ens traspassen cada segon uns 10.000 milions de neutrins que vénen del sol i de les estrelles", explica Matteo Cavalli-Sforza, director de l'Institut de Física d'Altes Energies (IFAE). "Interaccionen tan poc amb les nostres partícules que, segons els càlculs que s'han fet, se sap que en tota la nostra vida com a molt un d'ells col·lisiona amb algun dels àtoms del nostre cos", diu.
Els grans de la ciència-ficció, Arthur C. Clark i Isaac Asimov, ja van manifestar el seu escepticisme. Asimov va dir que suposar que els viatges en el temps no són possibles és l'única manera d'evitar les contradiccions que poden generar. Però la realitat no és prou argument per espatllar la ficció i, malgrat no creure-hi, ells i altres autors han ideat mètodes per alterar la linealitat de les vides dels seus personatges. Com a recurs literari, els viatges en el temps permeten, entre d'altres, refer, crear paradoxes o alliçonar sobre el que pot passar davant certs comportaments. Per exemple, quan mor l'estimada de Superman, Lois Lane, el superheroi gira al voltant de la Terra per moure-la al revés i tornar al passat per salvar-la.
L'obra pionera és La màquina del temps , de Herbert G. Wells. Al segle XIX un científic descobreix la quarta dimensió, el temps, i construeix una màquina per viatjar 802.701 anys enrere, on troba una societat en absoluta decadència. Un altre recurs fantàstic és la criogènia, una tècnica per preservar el cos humà congelat, com una llarga hivernació, fins a arribar a un futur. S'utilitza a 2001: una odissea de l'espai , que també recull els efectes de la teoria de la relativitat especial, segons la qual el temps transcorre de manera diferent segons la velocitat de l'observador. Així doncs, per a un astronauta que viatgi a gran velocitat un moment a la Terra podria traduir-se en dies, setmanes o anys. Aquesta dilatació del temps també s'utilitza a El planeta dels simis .
Alguns científics ja havien suggerit abans l'existència d'un tipus de partícules més ràpides que la llum, els taquions, batejats pel físic Gerald Feinberg el 1967. Molts no hi creuen. S'han fet servir per enviar missatges codificats al passat en la novel·la Cronopaisaje, de Gregory Benford.
