Els altaveus peten una mica, com si es preparessin per escopir-nos. A l'hora de la veritat, en comptes d'un esput sona la música que Carles Cases ha fet per a Mil cretins , l'adaptació cinematogràfica dels contes de Monzó que Ventura Pons acaba d'estrenar. Avui, però, no ens reunim per fer ovacions a la pel·lícula. El motiu de la trobada és el baptisme d'un altre nounat, Els meus (i els altres) , el llibre de records que Pons ha publicat a can Proa. "No tothom pot escriure unes memòries -diu el seu editor-. En primer lloc, perquè no tothom té memòria. Els que en tenen no sempre guarden records que mereixin ser explicats. I molt poca gent té traça escrivint". Arriba a la conclusió: "Ventura Pons té memòria i una vida interessant. I l'escrit té una amenitat especial i un ritme continu. Es nota que és guionista".
Potser per l'afalac, o pel públic que omple la sala hivernacle de la Bertrand, Ventura Pons està fet un sac de nervis. Se serveix aigua, fa un glopet, i deixa el got ballant sobre la taula. A les primeres files hi ha dos dels actors de la seva pel·lícula, el matrimoni Joan Borràs i Carme Molina -que, amb tantes històries que han passat amb en Ventura entre cinema i teatre, s'han guanyat un lloc al llibre-. La periodista Sílvia Cóppulo, vestida de coloraines, agraeix que l'hagin convidada a presentar les memòries. Anuncia que, en comptes de clavar un monòleg, s'estima més tirar per la dialèctica. L'acte serà una conversa amb el cinemaferit , un terme que el mateix Pons ha encunyat. "Jo duc un feix de papers -diu Cóppulo-. Ell ja s'ho sap tot". L'audàcia de la moderadora captiva el públic des del primer acudit. "Farem un tastet del llibre", diu la periodista.
Ventura Pons explica que va escriure Els meus (i els altres) aquest estiu, després d'una conversa amb els seus nebots. "A nosaltres no ens van explicar res de la generació que ens precedia -diu Pons-. Vaig pensar que valia la pena que posés les coses que jo havia après en negre sobre blanc".
Els meus (i els altres) és un periple de setze capítols que recorre família, amor, amistat, sexe, teatre i cinema. Una autobiografia pura i dura, amb tall del sucós. Des de la seva infància fins a les relacions sentimentals, amb un capítol dedicat a la paciència d' En Narcís . Des de l'Espriu i la Capmany, que el va introduir al món teatral dels anys seixanta, passant per la Mary Santpere, els viatges amb la Sardà, les amistats amb Terenci Moix, Josep Maria Pou o, esclar, Quim Monzó. Sílvia Cóppulo sap agafar, en cada cas, la bona cullerada d'estofat. Al final, obre un exemplar carregat de post-its i, amb un to buscat, llegeix l'última pàgina: "No sóc gens conformista, i espero no renunciar a la independència que ha guiat la meva vida. No sé si és una quimera, però sempre m'ha agradat somiar". Per tocar de peus a terra, el públic es refresca amb una copa de cava, cortesia dels nois de Proa, mentre un grup de fanàtics reclama una dedicatòria.
