Publicitat
Publicitat

Perfil

Villaronga: només imatges

Crea la imatge abans del mot; inventa la història sense cap diàleg; conta engalzant visions: així vaig veure com funcionava n'Agustí en aquella primeria dels anys 70 quan ens coneguérem i ell feia el curtmetratge Anta mujer (1976). Des d'un bell començament ho vaig saber: era un narrador cinematogràfic literalment i en tots els sentits. Em contà que de petit ja s'havia muntat un cinema personal amb llanternes, dibuixos i capses. Allò volia dir que les imatges li sortien del cap com a un altre li surten les paraules, i amb aquestes imatges bastia tot un univers tan propi que et feia exclamar: no hi ha ningú que vegi les coses com ell. Quan vaig col·laborar com a extra a Al Mayurca (1979), en unes pedreres de marès abandonades devers Muro (Mallorca), vaig poder confirmar allò que sabia: era un director de cine que duia tot un món dins el seu cervell, que havia guionitzat i storiborditzat , i que ara convertia en personatges de carn i ossos dins una escenografia feta a mida per poder-lo filmar i després muntar perquè al final en sortís una pel·lícula.

Però el cinema és una indústria i és molt difícil trobar productors que creguin en un jove realitzador. El 1987 pot fer Tras el cristal , que es convertirà en un film de culte i tindrà molts de guardons. Aquí ja desenvolupa els temes que seran el seu leitmotiv: la pèrdua de la innocència, la fortor del mal, la complexitat dels sentiments, la dominància de la mort, les nombroses possibilitats de la fantasia i de la imaginació, la bellesa del món. Si miram la seva filmografia, comprovarem que després de cada film, rebut quasi sempre amb entusiasme per la crítica, n'Agustí ha de passar uns anys en dic sec fins que pot aixecar un altre projecte. Això es deu a la manca de comercialitat d'una obra que no es deixa dur pels corrents de les modes i els vaivens dels temps.

N'Agustí amb El mar (2000), basada en la novel·la de Blai Bonet, aconsegueix tocar amb un dit el cel perquè ha pogut fer un film en què la malaltia, la guerra i la relació dels cossos joves de dos adolescents arriben al súmmum. La pel·lícula és premiada al Festival de Berlín i torna a fer vessar rius de tinta per la seva energia poètica subversiva. Vet aquí una de les altres característiques d'una obra tan bella com commovedora: la capacitat de subvertir els valors establerts, de fer veure el món des de miradors nous, de rompre vells esquemes obsolets i resclosits.

Aro Tolbukhin (2002) i Després de la pluja (2007) insisteixen en aquesta exploració de les relacions humanes per viaranys i dreceres que no ha trepitjat ningú. I ara Pa negre (2010) ens introdueix en tot un univers coral en què podem veure de bell nou com la innocència és destruïda dins un clima de postguerra i de misèria moral generalitzada. La mestria de n'Agustí Villaronga torna brillar amb tot la seva esplendor en l'engarçament d'un conjunt de seqüències que, a poc a poc i amb molta d'intensitat, ens fan veure i viure unes faules en què surten les pitjors baixeses del gènere humà amb un nin que acaba fet un monstre.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT