Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

Visc al carrer Major

La història d'un territori es reconstrueix resseguint els noms de places i carrers. A Catalunya, el més freqüent, amb diferència, és el nom de carrer Major, segons el rànquing de l'Institut Cartogràfic


Pel filòsof i assagista francès George Steiner, la idea d'Europa es pot reduir a quatre conceptes bàsics: el pòsit cultural de Jerusalem i Atenes, un paisatge a escala humana, els cafès -com a lloc d'intercanvi d'idees- i, per últim, els noms dels carrers. Mentre als Estats Units predominen els números, a Europa, les vies públiques porten noms d'escriptors i polítics, i marquen dates i llocs emblemàtics. La nostra llarga història està esculpida sobre marbre a l'entrada de cada carrer. Quins són els noms més posats a Catalunya? Quin és el personatge, l'indret o l'ofici més comú? Un estudi de l'Institut Cartogràfic de Catalunya ajuda a fer-nos-en una idea molt precisa. L'organisme ha agafat la base toponímica de Catalunya (amb més de 50.000 entrades) i bibliografia diversa, i ha elaborat el primer rànquing que es coneix de noms de carrers. Hi ha entrades més de la meitat de les vies. El llistat és una mena d'índex de popularitat casolà de la història del país.

El més posats
El nom més posat és carrer Major. I és lògic que sigui així. Com el Broadway o el Main Street nord-americà, cada poble acostuma a tenir un carrer principal, indicat com a tal. N'hi ha a Tarragona, a Lleida i, en total, a 735 municipis. La segona posició l'ocupa el nom Catalunya (plaça o carrer a 438 llocs). I el tercer és per a un espai ben corrent: Font (carrer de la Font, plaça de la Font). Nou i Montserrat completen el quadre d'honor. En el nomenclàtor, "té més pes la idea genèrica de Catalunya que les dinàmiques locals", observa Carles Carreras, vicerector i catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona. És la primera conclusió del rànquing: els ajuntaments no s'han complicat gaire la vida.

L'ONU recomana que la toponímia local preexistent prevalgui per sobre la general. Però no sempre es compleix. El creixement sobtat (cada nova urbanització implica posar una cinquantena de noms de cop) o el fet d'haver de resoldre les duplicitats fruit de la integració d'altres municipis (com va passar a Barcelona al tombant del s. XX) ha obligat a posar noms en un temps rècord, tal com apunta l'arquitecte Jesús Portavella, expert en el carrerer de Barcelona i membre de la ponència del nomenclàtor. És per això que la Catalunya del nomenclàtor és sovint una Catalunya simplificada. "Aquesta tendència s'ha accentuat encara més els últims 15 anys -afegeix Joan Tort, professor de Geografia de la Universitat de Barcelona-. Els ajuntaments han evitat els números i les denominacions estrambòtiques, però els carrers diuen poc del paisatge local".

Art, cultura i ciència
Pau Casals i Jacint Verdaguer, gairebé empatats, són els noms dels personatges més posats. L'art supera la política. El músic dóna nom a 237 carrers, i el poeta, a 236. No sorprèn gens. Els llibres d'història expliquen que l'enterrament de Mossèn Cinto, el 1902, va ser un dels més multitudinaris que s'ha vist mai a Barcelona. El violoncel·lista, ambaixador de la pau, és també molt estimat.

L'Institut Cartogràfic ha dividit el rànquing en categories. El tercer i el quart lloc de l'apartat Cultura, Art i Ciència, els ocupen el creador del català modern Pompeu Fabra (166) i el poeta Joan Maragall (163). Curiós és el cas de Jaume Balmes (153), filòsof i teòleg, enormement popular el segle XIX i ara ben desconegut per la majoria de gent. És el cinquè nom més posat d'aquest àmbit.

Renaixença, Noucentisme i Modernisme copen els primers llocs. Molt seny i poca rauxa. El primer artista plàstic és Joan Miró (90), per damunt de Salvador Dalí (40), en els llocs novè i vint-i-sisè respectivament. El primer científic és Alexander Fleming (88), dotzè. La figura del metge té un gran reconeixement. Fins a 352 vies comencen amb la paraula doctor. En el nomenclàtor del segle vinent hi apareixeran uns quants cuiners i força més esportistes. Una absència clamorosa: no hi ha pràcticament noms de dones. La primera és l'escriptora Mercè Rodoreda (36), en el lloc 28. Els últims anys, els ajuntaments ja han posat fil a l'agulla.

Polítics i reis
Pel que fa als polítics, poques sorpreses. El més popular és el president màrtir Lluís Companys (139), afusellat el 1940. El segueix de ben a prop, Francesc Macià (120). Com el de Verdaguer, el seu enterrament va ser massiu. A més distància, el president de la Mancomunitat Enric Prat de la Riba (88) i el president a l'exili Josep Tarradellas (64). Una obvietat: com més contemporani és el personatge, menys presència té en el nomenclàtor. La normativa municipal obliga a esperar cinc anys després de la mort -i deu en alguns casos- per dedicar un carrer. L'excepció es va fer a Manresa, on el dramaturg Àngel Guimerà (131) va assistir a la inauguració del seu carrer. Un nom en auge, deu anys després del seu assassinat, és el de l'exministre Ernest Lluch. Molts ajuntaments socialistes ho estan promovent. Justament, una altra de les característiques del nomenclàtor és la utilització que se n'ha fet, en funció del color polític. Entre els segles XIX i XX, l'avinguda Diagonal de Barcelona va arribar a tenir vuit noms. Josep Moran, director de l'Oficina Onomàstica de l'Institut d'Estudis Catalans, remarca "el pes que té la ideologia política" en l'elecció dels noms dels carrers.

El primer rei del rànquing és Jaume I el Conqueridor (104), símbol de l'esplendor medieval. En el top 10 militar també hi entren el general progressista Joan Prim (43) i els temibles Almogàvers (22). Hi ha un lloc destacat per al conseller en cap Rafael Casanova (62), defensor de Barcelona durant l'entrada de les tropes borbòniques. Onze de Setembre és el nom de data més posat (136). Felip V, és clar, no té cap carrer a Catalunya. El primer Borbó és Joan Carles I (14), seguit d'Alfons XII (13).

Paisatge
Montserrat i el Canigó, símbols d'espiritualitat i catalanitat, encapçalen la llista de cims i muntanyes. El Llobregat és el primer riu, seguit del Ter. I l'Empordà és la primera comarca. La primera ciutat del món és Roma, seguida de París i Buenos Aires. El primer animal és un ocell: el Rossinyol; després vénen l'Oreneta i l'Esquirol. El Pi és el primer arbre. Els noms representen la geografia mediterrània, però, tal com constata Joan Tort, d'una manera massa previsible: "L'Esquirol molt millor que el Tigre, esclar, però els noms diuen molt poc del paisatge local. És un imaginari interferit pels mitjans de comunicació de masses".

Valors
Sobretot, el rànquing reflecteix la manera d'entendre el món i el país de principis del segle XX. És una Catalunya en expansió, obrera (Indústria, Progrés, Unió, Comerç, Treball, Vapor) i imbuïda per l'imaginari noucentista. Una Catalunya creient i pacifista (Pau, Llibertat, Salut, Concòrdia, Enamorats, Amistat, Misericòrdia). De les tres virtuts cristianes, el carrer Esperança és l'únic que figura al rànquing: la Fe i la Caritat se'n queden fora.

El fort pes de la religió catòlica té el seu reflex en carrers com la Creu (162). El sant més posat és Sant Jordi (199), el patró de Catalunya. Després vénen Sant Antoni, Sant Joan, Sant Pere, Sant Josep i Sant Jaume. Res a veure amb els noms més posats en els últims temps: Marc, Paula, Laia, Àlex, Pol i Júlia. És una evidència que els temps canvien.

Més continguts de