Publicitat
Publicitat

Tomaz Pandur dirigeix una adaptació de la mítica pel·lícula amb Belén Rueda de baronessa

Visconti ja va pronosticar 'La caída de los dioses'

El director eslovè Tomaz Pandur llegeix el clàssic de Luchino Visconti com una obra contemporània sobre la dubtosa moral de les elits. L'espectacle passarà només d'avui fins dijous pel Teatre Grec.

"Tots tenim por de les obres mestres; no només és respecte, ens fan por. Qui s'atreveix a pintar una altra Mona Lisa ?", raonava ahir el director eslovè Tomaz Pandur. Per això no hi ha cap adaptació teatral coneguda d'obres com La caída de los dioses : Luchino Visconti és un cim massa alt fins i tot per a alguns aventurers experts. Però Pandur -gran admirador de l'autor de Ludwig i Mort a Venècia i, en general, del neorealisme italià- s'ha calçat els grampons amb una meta clara: "No volia arruïnar Visconti, ni podria. Tampoc volia fer-li simplement un homenatge. Crec que aquest material es mereix una vida més llarga al teatre, perquè la gent encara està molt intrigada pel tema, el text, els seus pensaments. És polèmica i radical", assegura Pandur.

La caída de los dioses retrata la degeneració dels valors morals d'una família aristocràtica alemanya mentre ascendeix perillosament el Tercer Reich, al qual havien tractat entre la connivència i la indiferència. L'assassinat del patriarca dels Von Essenbeck (que en realitat era un àlies de la poderosa família col·laboracionista Thyssen Krupp) incita una batalla familiar sagnant que és reflex de la guerra que s'intueix als carrers d'Alemanya. "L'obra no sembla escrita el 1969, és candent i contemporània. La representació s'ha enriquit per l'experiència del temps, s'hi han afegit més preguntes i preguntes diferents, després d'haver viscut esdeveniments com la Guerra Mundial, Hiroshima i l'11-S", argumenta el director. L'equip artístic de La caída de los dioses prové en bona part dels Balcans i està marcat per l'experiència de la guerra.

L'espectacle no és una còpia de l'original però tampoc una traïció. "Has de buscar les teves claus per explicar la mateixa història sense competir amb el mestre", opina Pandur. Ell ha optat per canvis significatius però "honestos" amb l'essència del cineasta. El més visible és l'estètica estilitzada i monocromàtica de l'obra: "Visconti va canviar la cinematografia europea amb el seu culte a l'estètica, i ens hi hem inspirat", reconeix el director. Pandur s'ha inventat un personatge, Janek (Emilio Gavira), que "fa la funció de narrador i observador; fa un servei a la família en el sentit més ampli del terme, perquè manté els secrets de l'obra a l'estil wagnerià de L'ocàs dels déus ". I, per últim, ha inclòs en el repartiment un pianista en directe (Ramon Grau): "És la joia de l'obra. És una picada d'ullet al pianista de les pel·lícules mudes en blanc i negre. Més enllà de tocar una partitura, és capaç de fer els sons i sorolls d'una Europa que tremola i comença a anunciar la tragèdia que vindrà", explica entusiasmat Pandur.

L'obra es va estrenar a Valladolid al març i farà temporada al Teatro Español a partir de l'agost, després de passar només tres dies, d'avui a dijous, pel Teatre Grec. "Estic d'acord amb Fassbinder quan diu que Visconti significa el mateix per a la cinematografia que Shakespeare per a la història del teatre", emfatitza el director eslovè, que dirigeix el seu setè muntatge a Espanya i debuta en el teatre a Barcelona. Ell hi veu una història impregnada de Nietzsche, Thomas Mann, Hamlet i Macbeth.

Un repartiment estel·lar

"No pots fer un Hamlet si no tens Hamlet i no pots dirigir La caída de los dioses si no tens la baronessa Essenbeck". Belén Rueda, que torna a escena després dels seus triomfs cinematogràfics, ha estat la gran inspiració de Pandur. "Té la bellesa nòrdica i l'aspecte cosmopolita adients. Per l'aspecte i la sensibilitat podria ser la perfecta actriu sueca de les pel·lícules de Bergman, però també podria estar en qualsevol film de Hitchcock", descriu. El seu fill està interpretat pel televisiu Pablo Rivero ( Cuéntame ), que, com Helmut Berger a la pel·lícula, debuta en el teatre. Completen el repartiment mitja dotzena d'actors més (Alberto Jiménez, Fernando Cayo, Santi Marín), que Pandur va alabar de valent. I no es va estar de deixar de regal una frase lapidària: "Visconti diu en una escena: «La moral individual està morta. Som una elit que tot ho té permès». No em digueu que no hi reconeixeu fets vigents del vostre dia a dia". No cal resposta.

Més continguts de