Publicitat
Publicitat

Viure l'instant

El soldat es va adonar que la Sihem s'havia parat davant del forat dibuixat per un impacte en un vidre i ell mateix va deixar de caminar per esperar-la. Ella mirava, en la seva Mediterrània tan somniada, una passarel·la per on avançava, entre dues palmeres, una dona vestida amb faldilles llargues i un mocador al cap. La Sihem se l'hauria de tornar a posar -quasi sempre-, el mocador.

Tan sols uns quants dies abans havien començat a sonar els telèfons. Un cop i un altre, seguit seguit. Esclar que feia temps que ella i el seu marit estaven avisats, seguien les notícies del seu país quasi al minut des de Barcelona, el tercer refugi del seu exili. La ciutat els agradava, però esperaven que fos l'última etapa de forçada absència de Tunísia. I havia triomfat la revolta.

Llavors, que ja es trobava al seu país i les places encara estaven plenes de joves, ella se sentia en un núvol. Als aparadors es veien llibres fins llavors prohibits. L'emissora i la revista fundada per un petit grup de periodistes el 2008 tornaven a engegar, però ella mai no oblidaria com un vespre, quan encara es trobava treballant al petit local, amb dues persones més, havien descobert al carrer un destacament d'uns dos-cents policies. En els curts minuts en què un escamot pujava les escales, ells tres havien provat de destruir els arxius comprometedors. Els policies s'havien endut els ordinadors, els llibres i els papers, tot, absolutament tot, com uns camàlics eficients en una mudança. Ells havien anat a parar a la presó i l'havien interrogada. En pocs instants la memòria li tornava aquells dies amargs, just quan estava convidada a parlar amb el ministre. De sobte, la Sihem va girar el cap.

El soldat esguardava molt fidelment la seva esquena. Era un xicotet escardalenc, que l'acompanyava amb peus lleugers i una arma, que semblava pesar-li. Llavors ella es va fixar en la seva cara, en la mirada dels grans ulls negres, que era de nen que s'ha esquerat molt de pressa. Va respirar a fons i va pensar que si s'havia de reunir amb el ministre i unes altres persones, pagava la pena deixar la contemplació per més endavant. Però la Sihem s'havia acostumat a viure l'instant i li costava no seguir el seu instint.

El noi havia retrocedit i s'havia posat en guàrdia en notar que la senyora rumiava, com si dubtés de deixar-se escortar. Sabia que aquella dona atractiva era algú important, una periodista que feia molt temps que era a l'estranger. Havia sentit dir que parlava uns quants idiomes, a part de l'àrab i del francès, que, pel cap baix, havia viscut a Alemanya i a Espanya. Però ell li havia vist els cabells, perquè la Sihem s'havia col·locat el mocador al darrer moment, just abans de seguir-lo per l'escala. Allò que passava al seu país era nou i el soldat encara no havia aclarit si li agradava del tot. Ni tan sols estava cert de continuar a l'exèrcit, ara que havia perdut prestigi. Un cosí seu, que no tenia feina, havia aprofitat la vigilància laxa de les fronteres per fer via cap a Itàlia. N'esperaria notícies abans de decidir-se.

La Sihem portava escrits els punts irrenunciables i els havia ordenats de més importants a no tant. Tindria el cap ben fred, com aquells llargs hiverns alemanys que l'havien descoratjat fins a fer-la caure en una gran tristesa. Tan sols les trucades i els correus dels familiars, les visites dels amics refugiats i la companyia del seu marit sostenien la seva esperança. Calia que aquella força extreta de la duresa de l'exili, tot el que havia estudiat i après, servís per al bé del seu país. La formació dels joves era essencial, un punt bàsic. De sobte, se li va ocórrer, i va demanar al noi, que caminava al seu costat:

-Quins estudis has fet?

El soldat se la va quedar mirant i, mentre pensava la resposta, va alçar l'arma, que se li escorria braç avall. Ella va notar com una esgarrifança li baixava per l'esquena i, sense esperar-ne la resposta, va fer gest de continuar.

-Passa endavant i no et torbis, que encara faré tard!

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT