Publicitat
Publicitat

Maceo Parker va oferir al Palau gairebé tres hores d'una memorable 'funky fiesta'

'We love you', Mr. Parker

Una cita amb el mestre del saxo de Carolina del Nord és sempre un luxe per al qual cal preparar-se per rebre una llarga i intensa sessió de funk fet a consciència. Això va ser el que va oferir, dijous a la nit, un més que jovial Maceo Parker, que amb 68 anys segueix sent un showman de cap a peus. Sense abaixar ni un segon la guàrdia, va regalar un concert de dues hores i tres quarts a un públic ardorós i lliurat a la causa funky. El Palau de la Música, un espai que fa un any ja va rebre el nord-americà, va tornar a ser un bon lloc per no perdre ni un detall del virtuosisme de Parker i els seus sequaços, però poc apropiat per deixar-se portar pel ritme contagiós de la seva inexorable fórmula "2% de jazz i 98% de funk". Tot i així, bona part del públic de les llotges i dels laterals se les va enginyar per moure's des dels primers acords del seu A funky fiesta , tema que va obrir una nit carregada de bona música i molt d'humor.

El so d'un saxo amb reminiscències de la millor tradició de King Curtis, però amb la personalitat i segell inconfusibles de Parker, va regnar en temes emblemàtics com Pass the peas , del seu últim disc, i We gon'make it funky , frase que va allargar i incorporar en el següent track, To be or not to be , que es va convertir en tot un eslògan de la nit, al costat dels seus repetits crits de predicador evangèlic We love you , You love us , Love is here, is there, is everywhere.

Juntament al poder musical, Parker pot presumir de ser un monstre escènic amb un carisma malauradament en desús, que tan aviat pot fer ostentació d'elegància com del sentit de l'humor més fi. Tant és així que entre tema i tema de pur groove funky, el saxo va parodiar el mateix Ray Charles posant-se les ulleres negres i regalant-nos una preciosa peça del rei del soul , i es va atrevir a ironitzar sobre el magne gènere del jazz amb ocurrències tan agudes com la que va llançar en els primers minuts de l'actuació: "El jazz m'encanta, però per acompanyar-me quan faig la neteja i passo l'aspirador". La seva simpatia i naturalitat abassegadores converteixen aquests dards en una raó més per seguir escoltant un home que als vint anys ja formava part de la banda de James Brown, per a qui tampoc va faltar un tribut.

Sense la trompeta de Ron Tooley -la gran absència de la vetllada-, els vents van comptar amb el potentíssim trombó de vares de Dennis Rollins. L'enorme i inalterable Rodney Skeet Curtis delectava el públic amb els seus sòlids solos de baix i el guitarrista Bruno Speight va crear unes impressionants bases rítmiques amb el Hammond de Will Boulware. Per si no n'hi hagués prou amb el gruix de la banda, les veus del seu fill Corey Parker, que es va marcar uns raps d'alt nivell, i la de l'elegantíssima Marta High van augmentar el 98% de funk a un cent per cent electritzant i arrabassat. El concert d'inauguració del Festival Mas i Mas 2011 va ser una lliçó de saviesa, taules i cor.

Més continguts de