Xavi Coral: “He estat 19 anys tancat en un plató: ara vull entrar en contacte amb el món”

Parla amb la rapidesa de l’entusiasme i amb el tro de qui està acostumat a declamar. Però encara que sembli adreçar-se més a una audiència que no a un sol individu -servidor- i la seva gravadora, sap resultar fresc, directe i proper.

Explica que la pulsió viatgera se li va despertar llegint. Quin va ser el seu primer destí somiat?

El primer record que tinc és el de voler veure un paratge caribeny i amb molts pirates, com els que sortien a L’illa del tresor. M’agradava imaginar com devia ser un paisatge que aquí no teníem.

I quan hi va anar, va complir expectatives o s’imaginava les palmeres més altes?

El títol del meu llibre, L’herba sempre és més verda a l’altra banda, va per aquí. És imprescindible anar-hi, als llocs. Conèixer-los i descobrir quins altres mons hi ha i com viu l’altra gent. Però sovint arribes a la conclusió que l’herba ja és prou verda a la teva banda.

Viatjar permet conèixer la diversitat, però també el que ens uneix. Què ha trobat en comú, als 50 països que ha visitat?

Que la gent és bona a tot arreu. Quan et mous pel món, per diferents que siguin la cultura i la societat, la gent és gent, i la gent és bona gent. I això ajuda a reconciliar-te amb la humanitat. Veus com la gent del carrer és com tu, amb les mateixes preocupacions i problemes. Viatjant necessites sovint ajuda i la gent t’ajuda en qualsevol lloc del món.

Tira de memòria o és de llibretes?

Jo sempre porto llibreteta i vaig escrivint. El llibre està fet en els últims 22 anys, així que són unes quantes llibretes. El llibre no són grans recomanacions turístiques sinó petits moments que he viscut. Aquestes notes em permeten recuperar les històries, perquè és fàcil que la memòria et traeixi.

¿Aquest gust per les anècdotes li serveix, en la seva actual feina de corresponsal?

Costa més enfocar-ho així, a la televisió. Envejo els corresponsals dels diaris perquè hi poden posar detalls i literatura que donen contingut. A la televisió acabem tenint un minut per explicar el Brexit, així que no tenim temps d’aprofundir-hi.

¿La corresponsalia a Brussel·les és el primer pas d’un periple periodístic pel món?

M’agradaria estar començant una carrera internacional i voltar molt, sí. Així podria ajuntar dues grans coses: el periodisme, que m’apassiona, i viatjar, que és la meva principal afició. He estat dinou anys tancat dins d’un plató: ara vull entrar en contacte amb el món.

¿És de preparar viatges amb detall o improvisa?

M’agrada preparar el viatge des del punt de vista logístic i saber què vull veure. Però has de caminar molt, conèixer gent i deixar-te portar. És llavors quan sorgeixen aquells moments que, al final, són els que t’agrada explicar del viatge.

Algun moment de perill que li hagi fet pensar: “Potser que rebaixem aquest esperit viatger”.

No tinc una percepció de la por alta. Estic tranquil a tot arreu i tot em sembla normal. En tot cas, jo no he tingut cap mala experiència que no s’hagi resolt bé i hagi acabat convertint-se en una anècdota. Però no pots viatjar amb por, perquè si ho fas així, no viatjaràs.

Si li prohibissin viure a Terrassa, on s’instal·laria?

Jo voldria viure a Nova York. És una ciutat tan viva i tan dinàmica... I, com a país, Austràlia. Saben viure molt bé.

I això ho diu un mediterrani, poca broma.

Aquí es viu molt bé, i tant. Molt pocs països del món poden competir-hi. I estem molt més ben organitzats del que diu el tòpic. Ara jo soc a Brussel·les. Passa per ser la capital d’Europa, però és un desastre com a ciutat. Tot costa molt i està a mitges. Pensava que anava a viure a un país d’ordre i no, està molt més desorganitzat que no pas Catalunya.

Viatjar és també menjar.

M’agrada descobrir la gastronomia, i tant. Però confesso que a vegades començo un viatge molt valent i després et poses malalt i...

Confessi: algun cop ha anat a un McDonald’s.

Sí, també, també... Hi ha dies que no saps on anar i dius: “Hi anirem a fer un entrepanet”.

Ha substanciat en aquest primer llibre 22 anys de viatges. ¿Ha descobert la vocació d’escriptor i s’atrevirà ara amb la ficció?

A mi em feia molt de respecte escriure un llibre. Llegeixo bastant i quan acabo un bon llibre sempre penso que no podria superar allò mai de la vida. No ho veia clar i em feia fins i tot vergonya. Però l’editorial em va convèncer que hi ha llibres per a tots els gustos i nivells: no tots han d’aspirar a guanyar el Nobel. I que aquest llibre podia tenir sentit per la sinceritat amb què s’expliquen petits moments. Tot va començar aquí, a l’ARA, amb els primers articles estivals: vaig veure que a la gent li podia interessar. Però no em plantejo fer una novel·la. Hauria d’estar convençut que tinc una idea boníssima i que l’explicaré molt bé. Em fa massa respecte, la veritat.