Xavier Bertran: “Moltes vegades em sorprenen els meus propis personatges”

Ulls celestes i petits com llampecs i una manera de parlar plàcida: costa de veure-hi algunes de les seves creacions més estridents sentint-lo parlar tan serè.

Quan va prendre consciència que resultava graciós?

Home, veure que resultava graciós ja de petit, com la majoria de gent que es dedica al tema. És de petit que t’adones que això et fa cridar l’atenció, que et diferencia. Però també he fet servir l’humor d’escut, com de nou és freqüent en molta gent que treballa per al públic. Jo en realitat sóc profundament tímid.

I que en podia viure?

Això ja més de gran. L’esport m’atreia, però el tema va morir de manera natural. M’agradava l’atletisme i el practicava, però per plantejar-ho com una professió has de ser un fora de sèrie, i no era el cas. Així que vaig entrar a l’Institut del Teatre, perquè volia ser actor.

Si al DNI encara hi figurés el camp “professió”, quin epígraf triaria?

Sona malament i pretensiós, això de creador, perquè és com si fossis un déu, però és el que faig... Cada cop em costa més acotar-ho, però tots els projectes solen estar relacionats amb l’escriptura i la interpretació.

Quin va ser el primer personatge?

Vaig fer un espectacle que es deia Guillermo Gallardo gimiendo a lo lindo. Explicava la història d’un cantant melòdic que era una barreja boja de Camilo Sesto, Julio Iglesias i aquest tipus de personal. Des d’aleshores, no he parat de construir-ne.

Un dels més cèlebres és Lo Cartanyà. Està basat en algú concret?

Moltes vegades sí que els personatges tenen un punt de partida concret, però no és el cas de Lo Cartanyà. Sí que hi ha un tarannà que el tenia molt clar per a ell, perquè jo sóc de família lleidatana i és un dialecte que sempre he utilitzat a casa dels meus pares, així que tenia ganes de donar sortida a expressions populars que coneixia prou bé.

I en el cas del Biel Binimelis?

El punt de partida és Jim Morrison.

Costaria de veure!

Aquesta és la gràcia. Parteixes d’una essència que només la saps tu. En aquest cas, el Jim Morrison i aquella manera de moure el cos i de parlar arrossegant, com en permanent colocón. Aquell parlar em lligava intuïtivament amb la fluïdesa del mallorquí. Era una cadència que em connectava amb es mallorquiiiins, sa cosa aqueeeixa... Tot plegat és molt intuïtiu: quan veig que la cosa comença a anar massa cap a la construcció intel·lectual, intento aturar-la, perquè si no es converteix en alguna cosa rígida.

¿Algun personatge parteix de coneguts seus?

El filòsof Germà Jové sí, però el model no ho sap! No és ningú conegut, ni tan sols hi tinc tracte habitual. Però sempre és un punt de partida, perquè els personatges tenen vida i creixement propi.

Ha de ser una sensació curiosa.

Oh, és que moltes vegades em sorprenen els meus personatges. L’exemple més clar és el Germà Jové. Sortia a Les mil i una del Jordi González, un programa que podia durar quatre hores. Hi havia un guió mínim i tot era tan obert que acabaves improvisant. Vaig acabar fent pònting, amb la perruca posada i tot.

Últimament ha fet incursions en el món de l’espiritualitat: un llibre, un programa d’entrevistes a BTV...

És una faceta que he tret sobretot a partir del 2011, que em passen una sèrie de coses a la vida, a nivell emocional. I vaig experimentar fets que podríem dir poc ordinaris i que em van fer experimentar un nivell de consciència que em feia sentir connectat a tot plegat. Però parlo d’una espiritualitat entesa des de la naturalitat més absoluta. Res d’església o música new age : només un punt de vista per entendre la vida.

El llibre que n’ha escrit es diu Pluja daurada. És un títol poc ortodox.

Em servia per donar entrada al sentit de l’humor, que per a mi és bàsic. I sí, una pluja daurada pot tenir el sentit escatològic que tots tenim al cap. Però també pot ser una pluja màgica i del tot metafòrica.

Era ateu i ho ha deixat de ser?

He arribat a la conclusió que totes aquestes classificacions no importen. Definir-te com a ateu fa que li donis validesa a una explicació del món en la qual es creu en un déu extern, que en realitat és una idea estranyíssima. Per a mi és molt més natural: es tracta d’entendre que ets una petita peça dins d’un mecanisme immens. I que la vida té sentit quan integres i entens això.

Creu en la superació de la mort?

Que la consciència sobreviu al cos, per a mi, és una idea molt natural: no hi entro des de cap religió. Senzillament em sembla natural la preexistència d’una consciència que dóna peu a la matèria. Molt més que creure que la consciència és un producte de la matèria.

És curiós com escriu sobre una matèria introspectiva després d’haver fet personatges tan cridaners.

Tinc necessitat de combinar les dues coses. L’escriptura m’atansa a la part reflexiva i interior, però tinc també la urgència de sortir al món, de mostrar-me i de comunicar. Penso que aniria coix sense alguna de les dues.