Yasmina Khadra: “El que passa a les fronteres d’Europa és un insult als valors humans”

Mohamed Moussehoul és l’home de les mil cares a Algèria. Aquest excoronel de l’exèrcit, que als anys 90 -durant la guerra civil algeriana-, va combatre el terrorisme del GIA, es va llançar a la literatura de ben jove. I, per la seva condició de militar, va haver de recórrer a un pseudònim per publicar -el nom de la seva dona-, que encara avui fa servir. Crític amb la realitat política del seu país, on el president Abdelaziz Bouteflika suma mandats tot i el seu pèssim estat de salut, la seva obra és un retrat fresc de l’Algèria d’avui.

La seva última obra es titula Què esperen els micos… Què esperen?

Els homes sempre tenim ganes de ser alguna cosa a la vida. Però els micos no esperen res de la vida, se senten molt bé com són. Es diverteixen, ningú els enganya, no pugen o baixen socialment, no creen armes atòmiques… Estan molt bé en el seu petit univers i són molt feliços de ser micos. Són els homes els que són infeliços de ser homes… i per això dic que els homes haurien de voler ser micos.

Així és com veu la humanitat?

És un combat permanent entre el progrés i la regressió. Molts han entès que la vida no és eterna i que el lapse de temps que ens atorga la natura s’ha d’aprofitar. Així és com fan coses belles: són artistes, músics, escriptors, poetes… Paral·lelament, n’hi ha d’altres que pensen que durant aquest temps s’ha de destruir tot el que d’altres construeixen. Mentre hi ha investigadors treballant per curar malalties terribles, n’hi ha d’altres treballant en una arma per matar el màxim nombre de persones.

És pessimista?

Al contrari! És perquè sóc optimista que poso el dit a la nafra. Escric per calmar els esperits, per alertar del discurs polític, que l’altre no és el nostre enemic… Hem de prestar atenció a la deriva ideològica, als nacionalismes, que no són sinó la configuració d’un procés de caos que no beneficia ningú. És la meva feina: acosto la mentalitat arabomusulmana als occidentals. Hem de veure el que ens acosta, més que el que ens separa.

Justament venim d’un període negre, amb l’Estat Islàmic colpejant capitals com París o Brussel·les…

Per als occidentals les referències són París o Brussel·les, però aquestes capitals no són el món sencer. Després el terrorisme colpeja l’Iraq o Kènia i moren 1.000 persones, per exemple, i això és un succés més. Si som incapaços d’unir-nos per fer front a la mateixa amenaça és perquè ens enganyem els uns als altres. Occident no ha de capitalitzar un drama universal, tothom està tocat per aquest enemic, tothom està amenaçat i ens cal no associar tota una comunitat a aquesta barbàrie i estar vigilants i discernir.

A partir del discurs antiislam s’alimenta l’extrema dreta a França…

L’extrema dreta a França és, segurament, l’insult més gran que mai s’ha fet als francesos. ¿Com pot ser que aquest país, amb el qual tothom se solidaritza, que encanta al planeta sencer, pugui acceptar els enemics del que sosté tot França? És una aberració. I encara és pitjor si tens en compte que els que li donen suport a les urnes no tenen res a veure amb l’extrema dreta i només hi simpatitzen per disgust, per anar contra els partits tradicionals.

¿Troba a faltar més autoritat a França?

No cal autoritat, necessitem competència. El que s’encarrega del destí d’un poble ha d’encarnar les aspiracions d’aquest poble i els mitjans per concretar-les. Aquest no és el cas ara, arriba la campanya electoral, es fan promeses enlluernadores i després, davant de la realitat, no paren de tirar enrere.

Vostè té paraules dures per a Algèria, per al seu país…

No per a Algèria sinó per al sistema, per al règim. Els meus llibres són l’homenatge més preciós que s’ha fet mai als algerians. El que ataco és un sistema polític que impedeix a la joventut expressar-se, treure el millor d’ella mateixa, el seu talent. Jo sempre he defensat Algèria, abans amb les armes i ara amb la ploma.

Quin futur veu per a aquest país?

És molt difícil de dir. Tinc por i m’agrada alertar els algerians del risc de caure en el parany de la violència. Cal ser pacient. Algèria és un país blindat després de 50 anys de règim. La societat està controlada i ofegada…

La Primavera Àrab que va capgirar el règim tunisià o va fer caure Mubàrak i Gaddafi no va tenir cap efecte sobre Algèria.

Escolteu, mai hi ha hagut una Primavera Àrab. Són els occidentals els que es van inventar aquest concepte per alimentar els seus informatius.

¿Com veu la resposta europea a la crisi de refugiats?

És una catàstrofe. És trist perquè no és Europa sinó els polítics els que han tancat la porta. El poble europeu és acollidor, hospitalari i coneix el que és el patiment provocat per la guerra, ja que ell mateix ha patit la Primera o la Segona Guerra Mundial. I els partits de l’extrema dreta no poden desfigurar aquesta imatge, ja que només es representen a ells mateixos, no a Occident. El que passa a les fronteres d’Europa és un insult a tots als valors humans.