Yehuda Shaul: “Premia el gallet i marxava resant perquè no hagués mort ningú”

Per què va trencar el silenci?

Tinc 32 anys, vaig créixer a Jerusalem en una família americana ortodoxa, vaig anar a una escola ortodoxa en una colònia, vaig viure en un ambient de dretes. Sempre havia viscut dins d’una bombolla. A poc a poc em vaig fer ultraortodox. Però quan vaig arribar a l’adolescència em vaig començar a fer preguntes. Primer sobre la religió i després sobre la política. Vaig començar a llegir molts llibres, d’intel·lectuals de dreta, i a poc a poc vaig creuar la línia i vaig començar a llegir “llibres prohibits”, d’autors d’esquerra. Em vaig convertir en el que anomeno un “progre abstracte”. Llegia activistes i intel·lectuals israelians del moviment d’objectors de consciència Refusnik, de Martin Luther King, de Gandhi. Pensava que la gent com jo havia d’anar a l’exèrcit, perquè faríem les coses d’una altra manera, tractaríem millor els palestins. M’hi vaig allistar. I el meu germà em va dir que el millor lloc per a mi era el batalló 15 de la brigada Nahal, la unitat més d’esquerres de l’exèrcit israelià. És el que queda dels anys 50 i 60, dels quibuts, del moviment socialista de joves que viuen en comunes i que fan un servei militar de quatre anys i mig en lloc de tres. Ho alternen amb períodes de voluntariat, com una contribució més a la societat.

I es va veure destinat a Hebron, a Cisjordània.

Ja havíem acabat la formació i em van enviar a un barracó de l’escola: una escola palestina de dues plantes que vam convertir en una caserna militar. Havíem de protegir 700 colons al centre de la ciutat. I allà em vaig trobar, amb el meu llançagranades apuntant des de la finestra d’una escola. Em van dir que disparés, en ple migdia, al mig d’un barri. No eren bales, eren granades, sobre una ciutat! Exploten i maten la gent en un radi de 8 metres. Premia el gallet i marxava corrents, resant perquè hagués disparat el mínim de granades possible i perquè no hagués matat ningú. Se suposa que l’exèrcit israelià és responsable de la població palestina. Però les nostres ordres eren defensar els colons. El cap em bullia amb dilemes ètics i morals. Després hi va haver l’atemptat de Hamàs al Park Hotel de Netanya, el març de 2002, on van morir 30 civils israelians. Vaig veure les imatges i vaig llegir les històries i allà es van acabar les preguntes.

Però va durar poc.

Ens van enviar a Ramal·lah, i quan vam tornar a Hebron ens van explicar què havia fet amb els palestins la unitat que ens havia substituït aquelles setmanes: pallisses, morts, clíniques destruïdes, mercats i botigues abandonades als carrers, on ni tan sols es permet treballar. Vaig fer fotografies, vaig obrir la primera adreça de correu electrònic de la meva vida i vaig enviar les fotos amb la història a tots els periodistes israelians que vaig trobar. Ningú ho va publicar. Després vaig demanar que m’ascendissin a sergent, per assegurar-me que els soldats es comportessin correctament. Quan vaig fer l’entrenament de sergent vaig veure de debò què era allò: en un camp de refugiats de Betlem, durant el toc de queda, van venir un grup de nanos de 10 o 12 anys a tirar pedres al nostre tanc. L’oficial va decidir que els havíem de donar una lliçó: gasos lacrimògens, bales de goma, bombes sonores... Després d’una estona perseguint-los, vam tenir “l’enemic” -un noi d’11 anys, emmanillat i amb els ulls embenats- a dins del vehicle militar. Era a terra, encerclat pels soldats que l’increpaven. Ens el vam endur. Aleshores vaig veure com l’operador de ràdio treia la protecció de goma de les bales i les separava. Ens vam creuar amb una altra patrulla, que presumia d’haver matat un palestí d’un tret a la cara. Vaig començar a col·laborar amb ONGs i amb els mitjans per denunciar les violacions de drets als territoris ocupats.

I no en tenia prou?

Em vaig adonar que queixar-me del que feien els altres soldats formava part del meu silenci: era una manera d’amagar els crims que jo mateix havia comès. Se suposava que el meu escàndol havia de portar la llum, però no feia llum ni sobre mi mateix. Durant mesos havia disparat indiscriminadament granades contra civils. Podria parlar durant hores del que vaig fer. Havia pres les decisions equivocades. I vaig parlar amb els companys: havíem de fer saber a la nostra societat, a les nostres pròpies famílies, què representa l’ocupació. El nostre lema era “Portar Hebron a Tel Aviv”. Vaig sortir de l’exèrcit tres anys després, el març del 2004, i vam exposar les fotos i els vídeos a Tel Aviv. I ens vam convertir en la notícia del país. No teníem cap pla, però ens vam convertir en el centre d’atenció. Van venir set mil persones a veure l’exposició.

Criden a la deserció?

No cridem la gent a deixar el servei militar: denunciem el que fan els nostres soldats. La gent ho ha de saber. Set mil persones van venir a veure l’exposició. Avui això seria impensable, perquè l’ocupació està totalment normalitzada. Ara més de 1.000 soldats han donat el seu testimoni sobre com funciona l’ocupació. I fem molta feina de sensibilització. Alguns companys continuen dins de l’exèrcit i són ells els qui donen la informació més valuosa. Els mantenim en l’anonimat per evitar represàlies: sempre paga qui és a baix de tot. No ho faran els que donen les ordres.