Publicitat
Publicitat

COLLITA DE POP 2011

Mazoni fa un gir cap al pop amb el nou disc, 'Fins que la mort ens separi'

"Quan fa dos anys que faig una cosa en vull fer una altra"

Fins que la mort ens separi , el nou treball de Mazoni, surt avui a la venda. Un disc en què Jaume Pla ha deixat enrere el rock contundent del seu anterior treball a favor del pop i l'experimentació.

Si no teniu gaire clar si Mazoni és un grup o el projecte en solitari de Jaume Pla (la Bisbal, 1977), no us preocupeu, és normal. "Mazoni en algunes coses és un cantautor i en d'altres és un grup", explica Pla, compositor, veu i frontman d'una formació que es manté estable des d' Esgarrapada (2006) -el primer disc de Mazoni en català després de Días soleados (2001) i 7 songs for a sleepless night (2004)-, que va significar un gir de 360 graus en la seva carrera. "Pensava que l' Esgarrapada seria l'últim perquè ja feia molts anys que estava en el món de la música i no m'havia anat gaire bé", confessa Pla. "I va ser el primer en català i el primer d'una sèrie de discos que han canviat bastant la meva vida." Van seguir-lo Si els dits fossin xilòfons (2007) i Eufòria 5 - Esperança 0 (2009), tots dos editats al segell (meitat bisbalenc, meitat barceloní) BankRobber. I avui n'arriba un més, Fins que la mort ens separi , un disc en què Jaume Pla es distancia del rock enèrgic i la bel·ligerància del seu anterior treball a favor d'un pop melòdic, intimista en algunes cançons i d'un so més experimental en d'altres.

"Cada cert temps em comencen a venir idees noves. Se'm queda vell el que he fet i tinc la necessitat de fer cançons noves", explica Pla. "Sí que ha de passar un cert temps entre una obra i una altra. T'has de sentir una mica lluny d'allò últim que has fet, pensar que ja no et representa prou." I després de dos anys defensant en directe el rock contestatari de l' Eufòria , Pla sentia que no tenia més ganes de queixar-se ni de tocar la guitarra. "Quan fa dos anys que faig una cosa en vull fer una altra, i és el que ha passat entre l'últim disc i l' Eufòria : m'he passat dos anys fent rock i protestant i ara he volgut tornar a una faceta més melòdica i més intimista. Reacciono bastant contra l'última cosa que he fet." Però si a Jaume Pla no li costa gens saber què no vol, saber què vol li resulta més difícil. "En aquest disc va ser difícil trobar què volia fer", reconeix. "Vaig fer set o vuit esbossos molt diferents, i si amb l' Eufòria només amb un parell ja vaig veure per on anava el disc, amb aquest n'havia fet més i no li trobava el rotllo. I de fet vaig acabar descartant-los tots menys un parell i vaig tornar a començar a partir d'allà." Arriscar-se a ser espontani
Per una persona tan inquieta com Jaume Pla, l'espontaneïtat és un valor clau. Pla té un estudi propi -l'equip, si més no- i per gravar Fins que la mort ens separi se'l va emportar a una casa de la Bisbal per on va anar passant tot el grup. Les cançons només les tenia embastades amb la melodia i la lletra, i va entrar a l'estudi "amb la llibertat de provar de gravar coses que no sabia si acabarien al disc". I l'àlbum, com sempre, el va acabar a la taula de mescles: "Com que puc controlar aquest procés, em deixo anar bastant en la fase anterior. Si hagués de gravar en deu dies ho tindria tot pensat." Això li permet que en el moment que surt el disc les cançons estiguin per estrenar: "M'agrada que quan trec un disc les cançons siguin molt fresques perquè quan les treus les has de defensar durant un any o dos, i si ja fa un any que les tens fetes i assajades, quan la gent les té per primera vegada tu ja n'estàs avorrit i penses en una altra cosa. És el que em va passar amb Holland Park", el grup on militava quan va començar amb Mazoni. "Quan tocava defensar les cançons ja no en tenia ganes." El canvi de so del nou disc també modificarà el directe. Si vau veure Mazoni en els últims dos anys, oblideu-vos-en. "Ara el grup estava molt muntat per fer un repertori de rock i el nou disc ens obligarà a canviar el directe", cosa que Pla afirma que "serà un maldecap" però que és el que li ve de gust. "Ara mateix, de fet, crec que això ens perjudica bastant, perquè teníem una sèrie de mecanismes que funcionaven molt bé en directe i ara no sé com anirà. Era la nostra cosa, això del rock. Potser hi ha més grups que tiren cap al pop, en català, i no n'hi ha gaires que tirin cap a un rotllo més canyer. Però ha sortit així." Fins que la mort ens separi comença amb un dels dos talls dels quals pren el títol i acaba, tancant el cercle, amb Això nostre s'ha acabat (fos el que fos) , una cançó de ruptura sentimental en clau de celebració en la tradició de I am the resurrection , dels Stone Roses. Però Pla explica que la va posar al final perquè, si no tornés a fer cap disc, li servia per trencar amb el públic. Ara, encara que es consideri pessimista, ja no pensa, com amb l' Esgarrapada , que aquest disc serà l'últim. "Als grups de BankRobber, que és un segell que va néixer al mateix moment que tot això de les descàrregues, cada vegada ens van millor les coses. No és que puguem retirar-nos, però ens guanyem la vida."

Més continguts de