Publicitat
Publicitat

Entre atzar i perfecció

No ho endevinaries mai, Aina meva, cap on havia partit el teu pare, aquest alaroner que se sentia a Barcelona com a ca seva. T'havia deixat ben assistida a l'Hospital Vall d'Hebron i havia sortit a la recerca d'aquell malanat. Tu m'havies assegurat que ell, en Xavi, no aniria per ca seva, que el teu home era un hippy i hauria fet camí cap a la muntanya. Li agradaven molt els encontorns del Montseny. Deu ser a la masia d'alguns dels seus amics muntanyencs, ben enforinyat lluny del món, m'asseguraves, Aina meva, amb aquesta serenitat magnífica que segur que havies heretat de la teva mare, que es morí l'any passat. Com l'enyorava en aquesta circumstància! A mi ja se m'enduien mil i un dimonis quan pensava que aquest bandoler havia pogut deixar-te en el moment en què t'havien de treure un pit, amb una carta que semblava escrita per un boig en què només deia que éreu incompatibles i que no passassis pena pel vostre fill, en Jaumet, perquè amb son pare es faria un home.

Allò era una salvatjada d'eixelebrat. Però tu, Aina meva, que l'estimaves com quan t'enamorares d'ell fa cinc anys, i ho deixares tot per viure amb aquell pelut una mica passat de rosca, el justificaves tirant pedres damunt la teulada pròpia: ell és així, mon pare, té aquestes sortides de botador i segurament la notícia del meu càncer l'ha tret de solc i ha fet una fugida cap endavant perquè no pot veure ni els metges ni les clíniques i pretenia que partíssim cap a Andorra, on una curandera que coneix em guariria. I ell s'encarregaria de tot. Quan li vaig dir a en Xavi que m'operava em va assegurar que m'havia tornat boja.

Duia totes aquestes idees dins el cap quan he sortit del metro per l'antiga avinguda de la Llum, a dues passes de la universitat. He tirat cap a la plaça de Catalunya i m'he trobat amb tot el fester dels indignats que l'ocupaven. Allò era de veure! No era una manifestació, ni una festa, ni un festival però participava de totes aquestes coses. Em sentia agombolat entremig de tanta de gent i respirava uns aires de llibertat arreu arreu. S'havien començat a encendre les primeres bombetes. Allò era una mescladissa de persones de tota edat, casta i condició. Havia agafat la màquina de fotos i no m'havia aturat de caçar personatges: una noia amb una túnica blanca tacada de vermell i una cabellera llarga i rossa que duia un rètol: "Som la democràcia violada"; una colla de nois amb vaquers i camisetes estampades amb aquesta frase: "Som un grup de joves sobrerament preparats i sense feina"; una senyora d'una seixantena d'anys molt arreglada amb un vestit jaqueta que duia una pancarta: "Volem una revolució ètica"; una parella de mitjana edat amb un cotxet amb dos nens que s'han muntat un drap blanc: "Sabem que junts podrem canviar el món"; dues pubilles que semblen bessones amb un gran vel escrit: "Ja tenim el Sol, ara volem la Lluna"; un home molt més vell que jo, cabells blancs, i aspecte de sensesostre que du una medallota immensa penjada al coll: "Apolític? Superpolític! Vull democràcia real ara mateix!"; dues al·lotes enfilades damunt una columna pengen un llençol envoltant una de les estàtues: "No som antisistema, el sistema és antinosaltres"; tres jovençanes ben eixerides regalen adhesius: "Junts i organitzats podem contra els mercats!"; un tio amb un copalta amb lletres vermelles: "Violència són 600 euros al mes!"

Estic cansat de fer fotos i compro una botella d'aigua a un al·lot que fa el seu agost. El renouer dels crits i la casserolada m'han deixat un poc tocat. Pens que en lloc de ser allà enmig hauria d'haver anat al carrer Torrent de les Flors per investigar sobre en Xavi i en Jaumet. I quan estic ben ficat dins tot aquest batibull és quan veig un home que du un nin assegut damunt les espatlles. I pens en mon pare quan em duia així a la fira d'Alaró. I m'acost a l'home i al nin que toca amb tota l'ànima un gran plateret d'alumini. I veig que és en Jaumet damunt en Xavi qui fa sonar el plateret. I puc assegurar que el moviment 15-M em sembla un miracle.

Més continguts de