Societat 23/05/2016

'Qui et vol bé et farà plorar': per què ens enfadem més amb qui més estimem

Hi ha moltes situacions a la vida que ens molesten, però reaccionem d'una forma o una altra segons qui ens irrita

Isidre Estévez
4 min
'Qui et vol bé et farà plorar': per què ens enfadem més amb qui més estimem

BarcelonaUns més que altres però tots, de tant en tant, ens enfadem. I uns més que altres però tots, de forma conscient o inconscient, fem mal a algú quan estem irritats. Però, tot i que els motius per enfadar-nos poden ser molts, i les persones que ens desagraden pertanyen a tota mena d'àmbits, des d'amics fins a veïns o companys de feina, som molt selectius a l'hora de dirigir la nostra ira contra algú. Posats a triar amb qui enfadar-nos, a qui cridar, ho tenim clar: en primer lloc la nostra parella, i després familiars directes, com germans o germanes i pares i mares. Per què?

Paradoxal o no, fem més mal a les persones que tenim més a prop, als que més ens estimem. La saviesa popular sempre ho ha tingut clar —'qui et vol mal et farà riure i qui et vol bé et farà plorar'. L'explicació més repetida és la que considera que aquests moments de malhumor i ràbia amb les persones estimades es deuen al fet que a elles els diem el que pensem, que no ens mosseguem la llengua. I que ho fem pel seu bé, encara que els faci mal.

Adoptem un model d'agressió directa quan ens enfadem amb la família

El rival més feble

La ciència també ha intentat saber per què ens enfadem més amb aquells que més estimem. I la resposta no té gaire a veure amb l'amor i molt a veure amb la covardia. Analitzant dades de 30 anys, un estudi de la Georgia Regents University va arribar a la conclusió que el motiu autèntic és ben senzill: si ens desfoguem més amb la família és perquè ens sentim més segurs. Enfadar-se amb algú que està fora del nostre cercle, i més encara amb un desconegut, pot tenir conseqüències imprevisibles, que ens causin un perjudici i, fins i tot, que derivin en violència física. Els familiars són, en canvi, el rival més feble. Creiem que no ens passarà res important. I que, passi el que passi, ens continuaran estimant.

Hi ha un segon motiu pel qual, posats a triar víctimes fàcils, ens decantem de forma prioritària per la família: ells tenen més possibilitats de pagar els nostres plats trencats per la senzilla raó que són persones amb les quals passem molt de temps. I com més temps passem amb algú més probabilitats tenim de sentir-nos cansats, frustrats o directament enfadats. Un procés que deriva en un ampli ventall d'actes agressius, passius o actius, des de la violència verbal fins a la física.

Agressions directes i indirectes

Les dades disponibles determinen que, mentre que adoptem un model d'agressió directa quan ens enfadem amb la família, seguim un model d'agressió indirecta per atacar persones menys properes, per exemple amics o companys de feina. En aquests casos els actes de violència acostumen a ser passius, com escampar rumors o explicar fets que afecten l'honor de la persona. Mentre que en l'àmbit domèstic la violència directa és més emprada pels homes i la indirecta per les dones, la tàctica de malparlar dels altres per tal de fer-los mal, que reservem al món de fora de la llar, és utilitzada per homes i dones sense distinció.

Però, més enllà del tipus de violència que seguim, el cert és que som menys tolerants amb els éssers estimats que no pas amb la resta de les nostres relacions, o amb la resta del món. El fet no deixa de resultar paradoxal. Tret d'excepcions, ens costa ser rudes, antipàtics i desagradables amb gent que no tornarem a veure mai a la vida. Si algú ens molesta al gimnàs, o al tren, o a la platja (perquè fan soroll, per exemple) tenim tendència a callar i evitar el conflicte. En canvi, saltem com una molla quan es tracta d'algú proper.

Barallar-se no implica que la relació no funcioni

Les línies vermelles d'una baralla amb la parella

El fet que la majoria de conflictes es produeixin en l'àmbit de la parella no té res d'estrany, si tenim en compte el grau de compromís i dedicació que requereix una unió sentimental i el fet que aquesta està formada per dues persones que han nascut i crescut en contextos diferents i que, per tant, arriben a la relació des de camins molt diferents. Cadascú ha passat per experiències úniques, que l'altre no ha viscut, i això fa que, davant d'un problema, tinguem tendència a buscar solucions diferents. Qualsevol d'aquestes diferències pot derivar en una baralla.

Els terapeutes insisteixen que barallar-se no implica que la relació no funcioni. Ben al contrari: les baralles, fins i tot les desagradables, són una part normal de la relació, i no tenen per què tenir conseqüències negatives sempre que seguim una sèrie de regles: fer un esforç per escoltar els arguments de l'altre, no perdre-li mai el respecte (no insultar, per exemple, dient 'idiota' o 'et feia més llest'), no amenaçar de trencar la relació, i, evidentment, no recórrer mai a la violència.

stats