Publicitat
Publicitat

El director de 'Scooby-Doo' trasllada els personatges de Peyo a la gran pantalla

Els barrufets barrufen en 3D

El 2002, el cineasta Raja Gosnell va fer una primera aproximació a l'univers de William Hanna i Joseph Barbera quan va dur al cinema les misterioses aventures del danès més gallina de la història de l'animació, el gos Scooby-Doo. No satisfet amb el primer intent, Gosnell va decidir tornar a l'atac dos anys després amb una nova entrega, Scooby-Doo 2: desbocat . La seva tenacitat no va trigar a cridar l'atenció de Jordan Kerner, president i fundador de la Kerner Entertainment Company. A ulls del productor ianqui, Gosnell era el candidat més avantatjat per dirigir la primera pel·lícula americana dels barrufets, una barreja d'acció real i animació en 3D que avui tenyeix de blau la cartellera.

Durant el temps que es va emetre la sèrie de Hanna-Barbera, Gargamel no va endur-se ni un sol mèrit per les seves enginyoses estratègies. Se les va empescar de tots colors per enxampar la tribu de barrufets, i mai va aconseguir apropar-s'hi més que per poder sentir l'olor de gerds. Però sembla que al cèlebre bruixot de túnica negra i sabatilles vermelles li escau bé la pell de l'actor Hank Azaria -tractada amb unes 130 hores de maquillatge, que aviat és dit-. Per primer cop des que el món és món, Gargamel ha aconseguit una petita victòria: arrasar el poble barrufet i fer que els habitants es vegin obligats a abandonar les seves cases-bolet. Al més pur estil Harry Potter, la comunitat d'expatriats troba un forat màgic que en un tres i no res els trasllada a l'efervescència dels carrers de Nova York; un recurs que ja va solucionar la vida als creadors de Space Jam el 1996.

La família creix

Nous escenaris, nous personatges. Per jugar aquesta carta els creadors es van trobar el terreny aplanat. Peyo, l'autor de les tires còmiques, va deixar indicat que la vila dels barrufets tenia cent habitants al cens, però només va batejar-ne una quarantena. Quan va morir, el 1992, va deixar prop de seixanta individus sense nom. Fins ara, ningú s'ha dedicat a donar carnet d'identitat a tots els anònims, però Gosnell ha fet servir els comodins per introduir tres nous personatges.

Ara, a més dels vells coneguts com el Gran Barrufet, la Barrufeta, el Savi i el Forçut, la família també compta amb el Boig, el Nerviós i el Valent -aquest últim, curiosament caracteritzat amb faldilla d'estampat escocès, les patilles pèl-roges i una borla blava al capdamunt de la gorra.

La sintonia de la sèrie d'animació ja anunciava que els barrufets viuen contents "molt lluny d'aquí, a l'altra banda del món". Gosnell els ha arrencat del seu hàbitat natural, una experiència arriscada que requeria l'ajuda d'un entès que conegués la vida d'aquestes criatures més bé que ningú. Des del principi, va comptar amb una partenaire de categoria que el va ajudar a moure fitxa sense vacil·lar. L'assessora en qüestió és Véronique Culliford, filla i hereva de Peyo, que va néixer el 1958, el mateix any que el seu pare va patentar la primera vinyeta de la franquícia, i que per tant ha crescut al costat d'aquests éssers blaus de l'alçada de tres pomes.

Culliford va simpatitzar immediatament amb el projecte i va accedir a fer quatre canvis per ajustar els cartoons de finals dels 60 als nous aires del segle XXI. Entre volta i volta de tornavís, s'hi van incorporar dos personatges encarnats per Neil Patrick Harris -el Barney Stinson de Com vaig conèixer la vostra mare - i Jayma Mays -l'Emma de Glee -, una parella que és a la trentena que acull al seu apartament els barrufets perduts.

Potser els nostàlgics que de petits seguien la sèrie de dibuixos a les tardes del Club Super3 se sentiran traïts. Però ja se sap: tants caps, tants barrets. O, en aquest cas, tantes barretines blanques.

Més continguts de