Publicitat
Publicitat

FOTO CONTE

Tot és dins un bes

No record gaires coses d'aquella horabaixa a Londres el 1995 quan ens vàrem conèixer. I sé que tot està allà dedins encara que tu, Joan, no ho has volgut reconèixer. Per això he decidit confegir alguns detalls perquè no desig que el llixiuet de l'oblit els esborri com si no haguessin succeït mai, com si tot fos el resultat del deliri de la meva ment avesada a les digressions vanes, als focs d'artifici trivials, a la invenció de l'arqueologia d'un passat inexistent .

Per un atzar que no passa a l'atzar -ja saps que som un devot d'aquella intersecció entre la casualitat i la causalitat de la qual tu també te'n fots quan no et convé- he trobat un petit bitllet amb una frase teva que em va impressionar perquè amagava sentits amagats. Sé que en un moment o un altre d'a quelles gateres de birra negra que agafàrem pels pubs londinencs, les nits que seguiren al nostre encontre, vares amollar, no sé com ni per què, una cosa així: per mi la mida d'un objecte està amb relació inversament proporcional a la seva significança. Et veig amb els teus llavis grossos, que des d'un bell començament em feien mengera, i aquesta veu que poses quan no saps ben bé allò que dius, perdut entre les boires de l'esperit més material d'haver pres nou o deu Guinness, quan m'amolles aquest pensament que em va agafar en pilotes. La dispersió, el laberint, la constel·lació, l'absència de qualsevol ordenament de les dades d'aquella setmana londinenca fan que el festeig hagi quedat com un dels fantasmes més excitadors del meu reservori se xual. M'agradaria que aquests records tinguessin la composició articulada d'un mosaic, però veig que no seran més que la juxtaposició de disjecta membra i, així mateix, amb una forma inacabada.

Com podria expressar aquella fuitor cap als teus llavis que varen ser el motor que m'empenyia cap a la teva còrpora? El meravellós començà a impregnar-nos com una atmosfera que no vèiem quan els nostres ulls es toparen amb la princesa dormida dins una caixa de vidre. La irradiació de la teva mirada blavosa es clavà com un làser per tot el meu cos. Érem dins la galeria Serpentine, on hi havia una exposició vivent de Cornelia Parker. Tots dos hi havíem anat atrets per la protagonista d'aquella performance , The Maybe , l'actriu anglesa andrògina que ens havia flipat a Orlando , Tilda Swinton, pèl-roja com el dimoni i blanca com la neu, que s'exposava cada dia dins aquell bagul de vidre transparent. Érem dos prínceps enamorats d'aquell miratge de dona. Fèiem voltes a la caixa. La Swinton, tan immòbil com bellíssima, semblava morta. Els meus ulls anaven cap a la seva fesomia, cap a les seves mans, cap a la teva mirada, Joan. Va ser una persecució llarga, complexa, esgotadora. Em sentia enravenat cada vegada més. I veia el teu eretisme que contestava el meu amb la bragueta inflada.

Allò va durar no-res, allò va durar una eternitat. Ens enamoràrem en un joc de miralls l'un de l'altre. I en sortir de la galeria ens perseguírem fins al riu com si jugàssim a lladres i policies. I allà, devora aquella correntia fosca, ens besàrem amb la intensitat que dóna la nova coneixença, el respir a mitges, l'aventura. Quan m'has mostrat, Joan, avui, la foto en què tu i jo ens besam com a protesta per la visita d'aquell papa que no vol saber res de la nostra gaytud m'ha retornat aquell primer bes del Tàmesi i he sabut que tot havia anat allà, en aquell mossec de llengües vibrants, de salives ardoroses, de cossos que se cerquen per soldar-se. Tot era allà, en aquella alba de l'amor, d'aquell amor que aurora és ara.

Més continguts de